L'home dels nassos

Per no fallar al costum, és època de balanços, quan s'acaba l'any, sense voler mentalment en fem un petit resum, agafem moments viscuts i els sumem, els bons i els dolents, tots han donat sentit a aquests 365 dies. Sumem moments, instants, persones, llocs, de vegades, però, també restem.

Fa un any estàvem fent el mateix pensament, intentar veure els errors del 2009 per millorar-los en el 2010. Ho hem aconseguit? Hem complert totes les promeses que ens vam fer abans de començar aquest any? O tornen a estar a la llista per intentar-les complir aquest 2011? Jo de promesa me n'he fet una. “El que està fet està fet, i el que vingui amb bona cara”. No m'agrada posar expectatives pel simple fet de canviar el número del final de quan has d'escriure la data, no deixa de ser un dia després d'un altre, i cada dia és l'endemà d'ahir i l'ahir de demà. M'agraden els reptes, però no crec que avui ens haguem de posar reptes per 365 dies, i fer-ne un balanç negatiu si al cap de l'any no els hem complert. Els reptes s'han de posar cada dia, cada instant, la vida és un repte constant. Això no vol dir que no desitgi, que no us desitgi, que sigui un bon any, que els moments, els instants bons tinguin molt de pes.

I sí, ha estat un bon any, però ha estat gràcies a moltes persones, cadascú hi ha posat el seu granet de sorra. Espero seguir sumant instants de riures, de plors, de moments que et treuen l'alè, de compartir, d'ajudar, de deixar-se ajudar, de parlar, d'escoltar, seguir sumant instants, seguir vivint, i, amb un somriure. Gràcies a tots, desitjo que hagueu tingut un bon any, i que el 2011 també sigui molt bo, de tot cor.

Tasses buides

Fuig, marxa lluny d'aquí

ves-te'n amb les estrelles;

les estrelles que no brillen,

els llumins que es consumeixen,

les espelmes que s'apaguen.

Marxa amb el silenci

de tasses buides sobre la taula,

de confeti d'un diumenge al matí,

de pluja abans de l'arc de sant Martí.

Marxa, i emporta't les paraules,

les espurnes que encenen fogueres,

pren el vestit de pell de gallina,

i les sabates de ballarina.

Fuig, marxa lluny d'aquí

ves-te'n amb les onades;

les onades que no tornen,

els globus que s'escapen,

les esperances que moren.

Marxa, perquè si et quedes,

fugirem els dos, a cegues.

Sóc morosa

Sóc una noia de vint i pocs, rossa amb els cabells llisos, ulls de color mel, podríem dir que alta, de constitució normal, una més entre la multitud, estudiant d'economia, em dic Sandra i sóc morosa. Sí, es veu que sóc morosa i potser aviat em perseguiran amb frac pel carrer, o amb un barret de mexicà (ara no sé què s'estila) i ja no podré passar desapercebuda. De moment, però, no se'm nota, tothom em mira com sempre, no noto cap presència al darrere que em segueixi a part de la meva ombra. Però alguna cosa ha canviat, han escrit el meu nom en una llista, la llista negra, una llista que s'escampa amb el vent, arriba a tothom, t'omple de perjudicis i ja no ets el mateix, ja no ets una persona anònima que totes les companyies, empreses, li volen oferir contractes amb les millors condicions, ja no, ets dels que no paga! I ells, es clar, no volen tenir pèrdues, fer un contracte amb una persona que no paga no surt rentable, que se'n vagi a un altre lloc, que nosaltres no el volem! Jo em pregunto una cosa, no podem fer llistes d'empreses també? Posar les empreses en una llista negra, la d'estafadores? Jo, que em diuen morosa i no m'hi considero, us explicaré per què i a qui posaria a la llista negra, a la dels estafadors!
Un dia, quan encara era una bona clienta, entre ofertes que havia rebut, em va cridar l'atenció una, era un dia a la tarda, em van trucar a casa i vaig agafar el telefon. Publicitat vaig pensar al escoltar una veu monòtona que em preguntava en quina companyia teníem internet i quan pagàvem, però vaig resistir a penjar el telèfon al cap de dos segons i em vaig resignar a escoltar. Ofertassa, m'oferien el mateix servei que tenia per la meitat de preu i per sempre! Vaig penjar dient que ja m'ho pensaria, i es clar, com a bona catalana, sempre s'ha d'intentar estalviar, i per saber si era veritat o no el que m'havien dit, vaig entrar a YA.COM per comprovar-ho. L'oferta era engrescadora, si era veritat, comportaria un gran estalvi cada mes. Vaig seguir els passos de la web i l'endemà ja em trucaven, faltava només la confirmació gravada per seguir tot endavant. Em vaig començar a alertar quan em va trucar un operador de telefònica dient quan podia venir a instal·lar la línia, instal·lar la línia? li vaig preguntar, de línia ja en tenim, no s'ha d'instal·lar res, només és un canvi de companyia, vaig dir que per el moment no fes res, que encara ens farien pagar el que no era. Van trucar una altra vegada i els vaig dir els meus dubtes, em van dir que havia de venir un tècnic a fer el canvi de port, però que això era totalment gratuït. Ens va enviar un paquet el missatger, va venir un tècnic que no va fer res, només dir-nos que algun dia ens tallarien l'antiga línia i hauríem de trucar per activar YA.COM. Aquest dia mai ha arribat, seguim tenint la mateixa companyia de sempre, i els de YA.COM no han trucat en cap més moment, només envien emails repetits que per confirmar l'alta s'ha de trucar a un telèfon (902) i gravar el consentiment (és a dir, no tenim l'alta feta perquè no hi ha consentiment). Llavors em pregunto, si no hi ha alta i no tenim servei, per què ens han cobrat 89€ per una instal·lació de línia que no han fet? I, en cas de que l'haguessin fet, aquesta instal·lació era gratuïta o de 49€ com ens deien.
Així que la noia de vint i pocs, rossa amb els cabells llisos, ulls de color de mel, va anar indignada a la caixa a dir que ens tornessin els nostres diners, que els llestos de YA.COM havien cobrat (a sobre d'un import erroni) un servei que no havien ofert. Així és com, d'un dia per l'altre, els que jo posaria clarament a una llista negra per ineptes, llencen abans la pilota i m'hi posen a mi; em dic Sandra i sóc morosa.

L'Emma és inquieta

L'Emma és de les que viu els instants amb la màxima atenció, posa totes les energies per fer qualsevol cosa, és una espurna que no para mai quieta, però fa dies que està inquieta, més del normal. Sempre vol trobar respostes a les seves preguntes, sap que això no és fàcil, perquè de preguntes se'n fa moltes, es passa el dia amb els ulls com taronges, observant cada petit detall, cada petit canvi, i per tot troba una explicació més o menys convincent. No es conforma amb un “no ho sé” ni un “perquè sí”, ella, per això, no ho explica, guarda aquestes teories ben ordenades en els pensaments, algun dia, si no es pot resistir, ho escriu en una llibreta petita que la du sempre a sobre. Creu que de totes les teories en podria escriure un llibre, però no ho pensa fer mai això, perquè són seves, i les teories diu que són subjectives, que cadascú deu escriure a la seva llibreta la seva manera d'entendre les coses, i que si tots ho venguessin igual no tindria gràcia.
Li encanta observar els altres i endevinar en què pensen, i encara que s'equivoqui, ella es fa la seva història. Quan va caminant i es creua amb la gent i els posa nom, ofici, mentalment es fa una petita biografia, com si fossin personatges d'una novel·la que hagués d'escriure. I somriu pensant quina sort que ningú li pugui llegir els pensaments, no pararien de riure, o ves a saber, potser els agradaria la novel·la i tot.
De vegades deixa anar preguntes als que l'envolten, encara que no vingui a res, ja la coneixen, i els agrada aquest toc que té de bogeria encuriosida i ells, encantats, contesten amb el que pensen, altres es resignen amb un “no ho sé” o un “perquè sí” que a ella la posa tant nerviosa, però s'ho passa bé mirant les cares que posen.
Li agrada viure amb tots els sentits, és com una esponja que absorbeix totes les sensacions. Fa dies, però, que vol sentir l'instant entre estar desperta i dormir, ho té apuntat a la llibreta i encara no ho ha pogut descriure. Va a dormir amb uns ulls ben oberts, pensant que sentirà l'instant en què tanca els ulls i comença a somiar, i comença a pensar, li venen un munt d'imatges al cap, mira el rellotge i es fa tard, se sent cansada i encara no dorm, i de cop, es desperta, i torna a oblidar què va sentir en l'instant que es va adormir, podria descriure perfectament què sent quan es desperta, però no quan s'adorm. Està preocupada, i si sempre estem dormint es pregunta, si tot és un somni?

Punt final

Avui, no sé per què, he recordat que tinc un blog, hi així per curiositat l'he obert, Marroc és la paraula que m'ha vingut al cap quan ho he vist. Quan estava allà, vaig escriure una mica quatre aventures a corre-cuita, amb un teclat francès que era impossible de dominar, i amb poc temps per escriure per tenir ganes de sortir a viure.

No m'agrada publicar què faig pel blog, un lloc accessible per a qualsevol, de fet, tampoc ho faré, simplement unes reflexions, algunes curiositats que m'agrada compartir, una mica de conclusió de què va ser tot allò, que van significar vint dies marxant aparentment sola, sense conèixer ningú, allà, a la ciutat que fa fred a ple juliol quan a Marrakesh estan a 40 graus.

A la maleta hi portava ganes, ganes de conèixer, de conviure, de viure.

Cal a dir, que el primer dia, perduda per allà, sense saber com anar a Essaouira, amb taxistes que ens volien pendre el pèl de mala manera, em vaig atabalar una mica, però per altra banda, les casualitats de la vida, la sort, no sé com es pot descriure si hi ha alguna cosa que fa que les coses passin com passen, va fer que tot sortís bé.

A mesura que anaven passant els dies m'anava enamorant del Marroc, de l'amabilitat que té la gent, i començava a tenir rancúnia al nostre consumisme, veies senzillesa i felicitat, poques preocupacions, viure el dia a dia, treballar, molt, però no aspirar a gran cosa.

La tornada a la realitat, al consumisme, m'ha fet reflexionar una mica, com si tot el viscut fos només un parèntesi, no podem canviar la nostra realitat, hi estem massa acostumats, aspirem a masses coses, però com deia John Lennon, i no em canso de repetir, “Life is what happens when you're busy making other plans”.

De la mateixa manera que vaig marxar amb la maleta plena de ganes, l'he tornat amb molt records, somriures, experiències, amics, i una mica més de felicitat.

Costa resumir tot en quatre linies, ni cal resumir-ho, cal guardar-ho ben guardat, en una caixa, i de tan en quan, obrir-la i aprendre'n, somriure.

el temps passa...

Com qui no vol la cosa ja ha passat una setmana, i sembla que ara tots estem fent un compte enrere i ens comencem a posar nostalgics. Aqui els dies passen molt rapid, massa. Els matins treballem,be, treballar potser no seria la paraula mes adequada, pintem la paret, ens esquitxem, descansem, perque l'altre dia vam fer reunio i resulta que si treballem massa s'acabara la feina i no tindrem res a fer, aixi que ens ho prenem amb calma. Crec que el motiu del camp de treball no es nomes pintar un local, sino que a mes a mes, i potser el principal objectiu, es un intercanvi intercultural, unes colonies per a majors d'edat. Som a vora trenta (ha anat venint gent progressivament), l'ambient no podia ser millor per aixo, com es diria en catala, fem pinya.
Despres de sopar hi ha la tradicio de fumar "shisha", cada dia en fan unes 4, i l'altre dia em van enredar per provar-ho. Despres quan vam sortir uns quants pel centre a prendre algo, em van confessar que hi posaven realment, i jo que no volia fumar... vam anar els dos catalans i una anglesa amb sis marroquins, ens volien portar a una discoteca, pero vam acabar a una terrassa on podiem beure alcohol, forsa plena de guiris, ens preguntaven com es que bebiem al nostre pais, quina sensacio era la de prendre una birra o acabar borratxos, alguns mai han tastat l'alcohol, la religio els ho prohibeix, va ser divertit.
Aquest cap de setmana hem visitat Safi, ens hem quedat a dormir a casa d'un dels responsables del camp, una casa amb un pis amb tres habitacions plenes de sofas, hi hem cabut uns 20. La seva mare ens va fer el menjar, tots menjant del mateix plat com es tradicio, sense forquilla, ni ganivet ni res, un tros de pa i amb les mans, cada dia vaig perfeccionant la tecnica.
De Safi hem vist com feien ceramica, despres hem anat al punt mes alt de la ciutat a fer un beure, i baixant com podiem per roques fins arribar a veure la posta del sol a la platja. Fer una foguera i cantar cansons en arab que no entenia res de res.
Ahir vam anar a la platja, i jo amb el biquini i la crema solar a Essaouira, estic com un pebrotet.
Coses que m'han cridat l'atencio: quan vas al mercat a comprar pollastres, els tenen tots voltant per un corral, tu tries el que vols i el maten alla mateix i te'l donen. A safi la gent esten la roba al mig de carrer, pots anar per una vorera i veure com hi ha roba penjada amb un fil com si fos a casa d'algu. No tenen horaris per treballar, treballen molt, desde ben d'hora al mati, fins a les 12 de la nit o passades. Posen molt sucre a tot arreu, un diabetic tindria problemes aqui, els pastissets son tots molt ensucrats i molt bons (cada dia se n'ha de provar un o altre..). Per picar a mitja tarda hi han parades que venen cigrons i faves.
be, paro d'escriure, perque de coses per explicar ni han moltes, pero encara mes per viure-les, i nomes queden...10 dies? :)

continuacio

Estavem la francesa, laltra catalana i jo a lestacio de busos a les 9 del vespre, sense que cap bus sortis fins lendema i un home que ens perseguia perque paguessim una fortuna per anar amb taxi. Jo hauria dhaver anat a Essaouira aquell mateix dia perque mesperaven, pero no hi havia manera. La francesa va trucar a un noi que conexia de Marrakesh (es veu que es dun club dinternet que ofereixen allotjament, tu tens dret dallotjarte si ho necessites un dia a casa dalgu que sigui daquest grup, pero a canvi tambe has dacceptar que vinguin a casa seva si ho necessiten) el noi va acceptar que hi anessim les tres. Vam agafar un petit taxi i cap alla, el noi molt amable i una casa preciosa, vam haver de mirar la final del mundial, i el marroqui content de que guanyes espanya (pero jo ja vaig explicar que en pensava). Despres vam anar a sopar a fora, tothom ens mirava massa, pero no deien res perque anavem amb un daqui. La calor, tot i el vespre, insuportable. Al tornar a casa van venir dos amics del noi i vam estar xerrant una estona (aqui vaig veure que el meu nivell de frances ha de millorar...) i ens van ajudar per indicar-nos que haviem de fer lendema. A mitja nit, em vaig despertar quan vaig sentir com resaven, se sentia com un altaveu que ressonava, devien ser les 5.
Dilluns al mati, ja acomiadantme de la catalana i la francesa, vaig agafar un taxi per anar a lestacio i agafar lautobus com mhavien dit. Pero el bus que havia dagafar ja estva ple (i sortia al cap de mitja hora!) em van convencer per agafar el de gran categoria (100 Dh =10€), semblava una limosina per dins. Tres hores per arribar a Essaouira!
Un cop a la ciutat, que encara que sembli impossible fa fred, vaig agafar un taxi cap on mindicaven les instruccions del camp de treball, pero alla no hi havia cap camp de treball, sense voler-ho em vaig posar dins duna casa, i em van indicar com van poder, pero no tenien cap idea don podia ser alla on havia danar. Vaig trucar i al final em van venir a buscar, semblava impossible, ja no estic perduda!
Al camp la gent es molt amable, som uns 15, hi ha un catala, tres francesos, coreanes, i marroquins. Quan vaig arribar ja havien fet la feina del mati, vam dinar de seguida (molt bo tot) i a passejar per Medina (un dia daquests anire a regatejar i firarme be, hi ha unes sabates, uns mocadors,...!!!) i al tornar vaig gaudir duna bona dutxa amb galleda, sisi, no tenim dutxa! hi ha un forat a terra i una aixeta amb aigua freda.
Aquest mati, despres desmorzar em comensat la feina, tots amb rasclets anar traient capes de pintura de fora de ledifici, crec que encara estic tota blanca, pero es fa amb la calma, treballem, ebs ho mirem, ens porten el te, ens estirem al sol, tornem a treballar, i recollim i cap a fer el dinar.
Esta tot molt organitzat, no volen que treballem de mes si al nostre grup no ens toca.
Ara teniem descans, hem jugat una estona al domino i una coreana i jo ens hem escapat el civer, despres anirem a la platja.
Aixo es vida, i tot es precios. Avui haurem de fer mes fotos.

primer dia al camp

Tot i que em semblava impossible, ja he arribat al camp. Ahir just a lavio vaig coneixer una altra noia catalana qua tambe venia a fer un camp pero ella a safi i jo a essaouira. Just arribar a laeroport ja ens van intentar prendre el pel, 1000Dh per anar amb taxi a Essaouira quan el que ens van dir que el que costava son 50? no way! vam agafar un bus que ens portava cap a lestacio de busos, i vam coneixer una francesa que justament feia el mateix camp que ella. Un cop alla lacusacio va ser constant, semblava que portessim euros enganxats al front. El preu del taxi es va rebaixar a 600 Dh..i surprise! a les 9 ja no hi havien busos;;;continuara pq he de marxar a sopar

Indignada potser seria la paraula

Estic enfadada, indignada potser seria la paraula més adequada. Ahir llegia el text del Zapatero a la Vanguardia referent a l'Estatut, i la veritat és que semblava que encara li hem de donar les gràcies.
I jo li dic, gràcies senyor Zapatero, es mereix el premi de la falsedat. Ens queixàvem que quan governava el PP era insuportable l'odi que creaven envers Catalunya, i vam respirar una mica quan la cosa va canviar a les esquerres, però realment no noto el canvi, segueixo veient una crispació d'Espanya cap a Catalunya, es posen la màscara de simpàtics i segueixen actuant igual o pitjor. No ens accepten, no ens respecten, no volen dialogar, ens odien, ens envegen i nosaltres, pel bé de tots, encara hem de donar les gràcies? Gràcies a què?
Gràcies per robar-me cada dia, gràcies per negar-me la meva identitat, gràcies per clavar-me punyalades a l'esquena, gràcies per deixar-me decidir, gràcies per la meva llibertat, gràcies per les ajudes que rebo, gràcies pels magnífics transports, gràcies per tenir el carnet d'identitat d'un país que és l'enveja d'Europa, gràcies per la gran educació, gràcies per fer que cada dia visqui en un país millor, gràcies per tot, o millor ho dic en castellà? En espanyol? Si dono les gràcies en català no m'entendrà, en anglès menys, ho faré com ell, donaré les gràcies amb un somriure, i per dins riuré molt, de la seva cara d'imbècil.
I què hem de fer si no ens escolten? Si no ens respecten? Si només ens utilitzen?
Senyor Zapatero, jo sóc catalana, i si vostè representa el seu poble, a mi no em representa, m'avergonyeix.

Ulls petits

Ulls petits li deien, com que quan es posava a riure feia la boca grossa, les galtes li pujaven amunt i els ulls se li tancaven, i això de riure ho feia sovint, tant, que molts no sabien de quin color tenia els ulls, ni el seu nom, tothom el cridava per ulls petits, i ell, encara reia més. Ulls petits com estàs? Ulls petits que m'acompanyes? Ulls petits vols anar al bar? Adéu ulls petits. Fins i tot ell quan pensava es deia ulls petits a si mateix; ulls petits has de fer això, ulls petits has d'anar a comprar,...

un dia va conèixer una noia i, al dir al seu nom, com si fos el més natural, es va presentar com a ulls petits, i va seguir amb la seva cara somrient. La noia es va emprenyar, com li podia estar prenent el pèl d'aquella manera aquell imbècil? I així li va dir, amb una paraula, imbècil, i va marxar, el va deixar allà dret amb els ulls petits. Ulls petits va deixar de somriure, imbècil vés cap a casa que aquí ja no hi fas res, imbècil has d'anar a comprar...

Sssss...

El silenci és tímid,
imposa gestos petits
i somriures grans.

Els mosquits són silenciosos
però NO són tímids,
són uns desvergonyits.

Si em pica un mosquit
no puc somriure,
el mataré en silenci.

Shttt

Wake me up before you go-go...

El Joan va parar el despertador mandrosament mentre acabava de gaudir dels cinc minuts més que li concedia fins a la pròxima alarma, s'estirava i badallava com cada dia, sense saber que aquell dia havia canviat tot, encara no era conscient que mai tornaria a ser com abans. L'alarma va tornar a sonar sense cap mena de compassió, es va donar per vençut, la va parar, va fer un petó de bon dia a l'Àngela i es va aixecar d'una revolada en direcció a la dutxa.

Era un dimarts tretze d'abril, un matí de plena primavera, la casa il·luminada pels primers raig de sol del dia, amb una claror suau i transparent que el carregava d'energia. Abans de posar-se dins de la dutxa però, va encendre el reproductor de música i curiosament va començar amb la cançó “I feel good” de James Brown, va apujar el volum, i tot ballant s'anava traient la roba al ritme de la música, sentia que l'Àngela li deia alguna cosa de fons però no li va fer cas, estava emocionat cantant i es fonia sota el raig d'aigua. Va sortir amb la tovallola enrotllada a la cintura i abans d'anar a l'habitació va anar a la cuina per preparar unes torrades i dues tasses de cafè, sol amb sucre per ell, tallat amb la llet freda i sacarina per ella, ho va posar tot en una safata, i amb els seus dots de cambrer ho va portar fent acrobàcies fins al llit. Per la finestra entraven dues escletxes de claror que era suficient per distingir les siluetes. Ella seguia mig endormiscada quan el Joan va entrar tot cantant “Angie” dels Rolling Stones i per la porta se sentia amb una mica més d'entonació la música original “Angie, you're beautiful...” li va fer un petó a l'espatlla on els llençols no li arribaven a tapar i va notar com tota ella es posava amb pell de gallina, va estirar els braços tant com va poder per treure's la mandra de sobre i mig a les fosques es van posar a esmorzar.

No és que esmorzessin cada dia al llit, el Joan sabia que a l'Àngela li agradaven les sorpreses, per això ho feia molt de tant en tant, li agradava la cara que feia ella en veure'l fent de cambrer, sempre hi anava en sortint de la dutxa, ella es feia l'endormiscada i mentre badallava i s'estirava, agafava la tovallola que el Joan portava enrotllada i l'estirava amb totes les forces per treure-li, reien, menjaven, es fonien entre llençols i petons.

El “Wake me up before you go-go...” els va fer tornar a la realitat de cop i a les obligacions diàries, ella no havia d'anar a treballar fins a les onze, però ell tenia una classe plena de vint adolescents que l'esperarien a les nou del matí, clar que si no hi anava segur que ferien festa enlloc d'estar tristos. Va agafar el primer que va trobar a l'armari, no es preocupava massa ja que tenia les camises que més li agradaven a la vista, les que no li agradaven massa ja havien anat quedant al fons de l'armari per naturalesa. Es va vestir i amb un tres i no res ja estava al carrer apunt d'agafar l'autobús.

Notava que la gent el mirava diferent, tenia la sensació que es fixaven en ell, però no hi feia cas, pensava que la seva cara transmetia l'alegria que li corria per les venes. Durant el trajecte va tenir temps de fer una ullada al diari que li havien donat abans de pujar a l'autobús, sentia com dues dones comentaven, amb el mateix diari a la mà, la notícia de la portada, va entendre que hi havia hagut una explosió de gas en un pis de l'eixample a la matinada, sense poder acabar d'escoltar-ne els detalls va haver de baixar.

A classe estaven tots revolucionats, parlava i no li feien cas, com si no hi fos, va entrar el John, el professor d'anglès, i els va demanar perdó pel retard, va dir que per passar l'estona els posaria una pel·lícula en versió original, que estiguessin atents perquè després haurien de fer un “summary” i entregar-lo. El Joan no va tenir temps de dir res que en John ja estava posant el projector i tots van callar de cop, va preguntar si no havien de fer classe de català ara enlloc d'anglès, i el John, entretingut mirant el comandament va respondre que avui el professor de català no hi era, que farien anglès.

Com que no hi era? Si sóc jo, el Joan el professor de català, i estic aquí. Va mirar a la Laura, una noia de catorze anys, cabells pèl-rojos, cara pigada, portava una samarreta blanca amb una flor al braç i els cabells recollits amb un monyo fet amb poca traça i dos clips vermells que recollien els cabells que es despenjaven de la goma. Sempre seia a primera fila i era la primera en aixecar la mà per participar, la primera en entregar els deures i en treure excel·lents en tots els exàmens; estava distreta, mirant la pel·lícula. Per un moment es va girar i el va mirar directament, ell li va dir que sortís a corregir els deures, ella, com si no hagués sentit res, va tornar a fixar la mirada a la pantalla.

Desesperat que ningú li fes cas, es va resignar i va treure el diari per acabar de llegir-lo, del darrere al davant com feia sempre, li agradava alterar l'ordre de les coses. Va obrir els ulls com taronges quan va llegir clarament el titular de la portada: “Una explosió a un 4t pis del carrer Diputació deixa sense vida a un jove de trenta anys (Joan A.M) i la seva parella (Àngela F.G) de vint-i-nou”, acompanyat d'una foto del seu portal negre del fum.

Troben a faltar la màgia

Avui m’ha agafat nostàlgia, des d’aquí vull fer un petit homenatge a la pesseta. Pesseta, diminutiu de “peça”, els catalans denominaven així algunes monedes de plata durant el segle XV (cal recordar que abans dels euros hi havia pessetes, i encara més abans el denominat patró or i/o plata en que s’utilitzaven peces d’or i plata que adquirien el propi valor intrínsec; és a dir, no eren paperets ni fitxes que tenien un valor de confiança). Va arribar un punt que portar tot l’or a les butxaques es feia feixuc (pesava massa, i era insegur) i es va començar a substituir per “peces” i papers més còmodes d’utilitzar (el banc guardava l’or, i per intercanviar mercaderies es feien servir “vals” d’aquell or). Quina gran idea (i confiança) portar monedes, peces...pessetes! Aquells trossos metàl•lics van començar a agafar nom propi i es va estendre per la resta de la península. En els seus inicis la pesseta equivalia a dos rals de plata de la moneda provincial, clar que amb el temps (i amb la inflació) el valor relatiu ha anat canviant.
Actualment ni hi pensem amb les pessetes ja, se les ha menjat l’Euro, i m’ha entrat una certa nostàlgia al pensar que jo seré de les generacions que hem viscut podent anar a comprar amb pessetes, duros,...i euros! Que d’aquí uns anys (no gaires, i potser ja ara) els que han nascut més enllà del 2000 veuran aquestes peces platejades com una cosa històrica. Havíeu de canviar les monedes per anar a França? Que no tenien “pessetes” també els francesos? Un cafè valia 85 pessetes? Si que era car! Ens faran preguntes, encuriosits, com ara les fem als avis que van viure la guerra, els pares que van presenciar el franquisme,...som els que van fer servir unes monedes que no eren euros!
Es clar que potser això de l’euro no és una idea tan genial com semblava, i potser només acaba sent un viratge d’uns quants anys, i d’aquí poc haurem de buscar als abrics vells si trobem cap bitllet de mil, alguna moneda de vint duros...alguna calculadora que converteixi euros en pessetes que agilitzi el càlcul mental, anar al banc a comprar francs per anar a Alemanya...i els del govern una altra vegada entretinguts imprimint bitllets (fent màgia, que ara no poden).

Instints

Es va mirar les mans com si fossin un objecte aliè al seu cos, com si el que acabava de fer ho hagués decidit una altra força que ell no controlava. Va resseguir dit per dit amb la mirada, les va tensar i obrir tan com va poder, les venes li sobresortien més del normal, marcaven el ritme accelerat del cor. Les va veure grosses, molt grosses i peludes, quines coses més fastigoses va pensar. I, amb la pròpia incertesa, es va palpar la cara, sí, aquelles mans eren seves, notava el que tocava, ara sí. Es va fregar els ulls amb la punta dels índexs sense parar fins que els va tenir ben vermells, i va deixar que els dits rellisquessin fent de pinta, estirar-se una mica els cabells i acabant tocant-se el clatell i acotant el cap. Es deia que no, que no podia ser que aquelles fossin les seves mans, les mans que acabaven de fer el que els seus ulls havien vist, no era una pel·lícula, era un malson.

A,B,...C?

Opció A, opció B i l'amagada opció C. Desde fa uns dies, que dic uns dies, uns mesos, Barcelona es divideix entre els que estan a favor de convertir la Diagonal en un Bulevard, una rambla, i els rebels que la volen deixar com està, per no dir els que passen de tot i no opinen (potser seria l'opció D, i qui sap si la millor).

Sense tenir en compte cap de les tres opcions, quina és millor, pitjor, quin serà el resultat i si val la pena, sense tenir en compte això, jo em pregunto com és que l'ajuntament està fent tanta publicitat d'una reforma, que qui sap si es farà, enlloc de dedicar a fer altres reformes que convenen més i no crear tan debat. Que jo sàpiga, l'ajuntament ja té uns arquitectes encarregats de fer i desfer obres públiques, per dir-ho d'una manera, a ells si que no els falta feina. Per acollir el projecte Cerdà de Barcelona, es va crear un debat també de com volien els carrers els Barcelonins? No, simplement ho van decidir els que estan al poder, que per això hi són, per prendre decisions, si els escollim és perquè anant a votar ja en tenim prou, després que facin la seva feina, que no ens en posin més a nosaltres, que, si de cas, ja en tenim suficient en criticar si el resultat del que fan no ens agrada.

Ens distreuen, ens volen distreure, acaparar la nostra atenció, que estiguem pendents del resultat de l'enquesta, que discutim si ens agradaria més d'aquesta manera o de l'altra, per altra banda, ells, s'amaguen darrere aquest debat que ens té entretinguts i van a prendre el sol sense que ens en adonem.

I si és tan cert que les reformes són necessàries i les millores es notaran, que la canviïn! Però volem fets i no tantes paraules, que facin un concurs de projectes arquitectònics si és que volen varies opcions, i que guanyi el millor, segur que tot i així sempre hi haurà algú que no estarà d'acord, però no es pot pretendre que agradi a tothom, almenys la decisió estaria en mans dels que “en saben”.

Si he de donar la meva opinió, què en traurem de canviar-la? A mi m'agrada tal com és, sí que es podria millorar, sempre es pot millorar tot, però quin cost hem de pagar per això? Quina mandra estar d'obres, l'espina de la ciutat amb corsé, sense poder-se moure durant molt temps. Però la ciutat ha de seguir respirant, movent-se, els cotxes, els grans enemics, en algun lloc o altre s'hauran de posar, no desapareixeran per art de màgia com creuen els il·lusos, els senyors del tram seran més rics (la inversió que estan fent ara els hi sortirà rodona), però els petits carrers de la ciutat s'embussaran, i a mi m'agrada la tranquil·litat, els carrers del centre fluids, sense haver-me de despertar pel so dels clàxons de bon matí.

I com que ha de ser a gust dels ciutadans, siusplau senyor Hereu, que el carril bici no estigui al costat de la sortida del tram, que després ens acusen de toros que envesteixen els pobres vianants. 

Perdona, però a mi no em va bé...

- Perdona, però no em va bé que el món s'acabi demà, he de fer moltes coses que no puc anul·lar.

- Però quina importància tenen aquestes coses si demà s'acaba tot?

- Doncs molta, qui et penses que ets tu per decidir què he de fer i què no?

- Jo ningú, només et deia que si demà s'acaba tot, tu això no ho pots escollir, i jo tampoc, així que més val que t'afanyis a fer tot el que has de fer abans de demà.

- És clar, i et penses que així ho arregles tot. Per començar no et crec, com vols que demà s'acabi el món? Bajanades, ves a insultar a algú altre, a mi no em ve de gust seguir les teves bogeries, em fas perdre el temps, i tinc molta feina.

- Molta feina,... d'acord, sense bromes, només t'ho deia perquè imaginat que fos veritat, què faries ara?

- Parlar amb tu segur que no.

- Gràcies, va, posa una mica d'imaginació que no et costa gens!

- No sé on vols arribar a parar, què se suposa que hauria de fer? Què faries tu?

- No estem parlant de mi, jo t'ho he preguntat a tu.

- Mmmm....ja ho sé.

- Què? Què?

- Respirar

- Idiota, no riguis del que et dic. T'ho pregunto per simplificar, què és important per tu?

- Tot, res,...jo què sé.

- Doncs jo sí que sé què faria.

- Què faries?

- És igual, ja t'ho diré demà.

- Qui t'entengui...

- què dius?

- Res, que t'estimo.

- Jo també.

Sht!

Saps aquella sensació que mires el que t'envolta i ho veus com si no ho haguessis vist mai? Et fixes en els plecs del sofà i et preguntes si sempre ha estat així, mires cares vistes dia a dia i trobes unes faccions diferents que per un moment et poden arribar a semblar totalment desconeguts; ho tenies tan assimilat que mai t'havies fixat en els detalls. Fins i tot desconeixies la piga que tens amagada al coll. I per un moment penses que tots som desconeguts, diferents, idèntics, semblants, complicats, senzills, antipàtics, simpàtics, amables, falsos, sincers, egoistes, solidaris, solitaris, especials,...iguals. Però no ho diguis, que tu i jo som diferents i no ens entendrien.

Primavera

"I amb el març la primavera,
amb la primavera les flors,
amb les flors les olors,
amb les olors els sentiments,
amb els sentiments les mirades,
amb les mirades els desitjos,
amb els desitjos les paraules,
amb les paraules, poesia."

El carrer és massa de tothom

Vivint a Barcelona, comences a trobar normals coses que a Igualada ni t'hauries imaginat; els pakistanesos que et persegueixen perquè els compris una cervezabeer, les estàtues humanes de les rambles, els pianos al mig d'una plaça, els llibres amagats entre les plantes, gent sense sostre per tota la ciutat,...i moltes coses més.

Avui, anant, com ja comença a ser massa habitual, a la biblioteca que està just davant de casa meva, he vist, al parc que l'envolta, uns indigents, bé, uns no, són els de cada dia, ja formen part del parc, del barri, són els meus veïns. Normalment són dos, un home i una dona, d'una mitjana edat, els dos són d'estatura petita, una mica vermellets de cara, i amb aquella mirada perduda que no saps en què estan pensant. Tenen la casa muntada en un racó del parc, la seva casa està formada per matalassos, mantes, jerseis i unes bosses que hi deuen portar la seva vida en quatre objectes transportables. Sempre estan els dos junts asseguts sobre la pedra de la barana, descansant sobre els matalassos i ben coberts de mantes, o, quan plou, agafen la seva casa i la traslladen sota d'un portal per protegir-se de la pluja. També tenen visites, es queden allà ajaguts a la barana xerrant o contemplant la gent que passa, tot prenent una copa de vi de bric, o fumant. L'altre dia passava una dona fumant i l'home va parar la mà, ella li va donar una cigarreta i ell va fer gràcies amb el cap. Formen part del barri, de l'ambient de Barcelona.

La cosa és que avui n'he vist un, (crec que no era el de la parella, sinó un que de vegades els ve a veure) estirat davant de la biblioteca, a plena hora de moviment pel carrer, masturbant-se descaradament allà al mig. Primer m'ha sobtat, però no és la primera vegada que veig situacions com aquestes al mig de Barcelona, altres vegades eren homes exhibicionistes que volien provocar i, a sobre, et seguien i deien coses i els havies d'evitar com podies. En canvi, aquest home, estava allà, mirant el cel i sense la intenció de molestar a ningú, no és que sigui agradable veure això, però tampoc m'ha molestat, m'he preguntat que, sent homes sense casa, també tenen unes necessitats, també fan el que l'altra gent fa a casa, amagats dels ulls dels altres, ells no es poden amagar, no tenen un lloc seu, íntim. No és que trobi normal que es masturbin a ple dia als ulls de tothom al mig del carrer, sinó que m'ha fet preguntar quin és el seu lloc íntim. On van sabent que no els veurà ningú? on ploren, on riuen, on fan l'amor, on? El carrer és massa de tothom.

Estic enamorada

L'altre dia vaig llegir, en el Diccionari per a ociosos (de Joan Fuster) que l'amor és un invent del segle XII, es va estendre amb els trobadors, més tard amb la literatura, i actualment, a l'abast de tothom. I, sincerament, no li falta raó. També diu, que si mai no haguéssim vist pel·lícules “romàntiques”, llegit llibres amb el fil conductor de l'amor, si no se'n parles tant, si amor fos una paraula desconeguda, molts no estarien enamorats, perquè l'amor s'ha cultivat amb les paraules, amb la idea que uns van plasmar en poemes, en cançons. A mesura que s'anava estenent per les diferents classes socials, la gent s'anava enamorant, abans no, abans només era simple rutina, necessitat, el més pur instint animal o interès, digueu-li com vulgueu, abans les persones no s'estimaven, abans de que algú fes del seu patiment per no aconseguir una dona i plena felicitat al aconseguir-la una cançó, una cançó trobadoresca, la paraula amor no existia, no estaven enamorats! I, ara, diuen que l'amor mou el món, que el fa girar amb totes les seves forces, que és tan natural enamorar-se com respirar. Qui ets si no estàs enamorat, si no creus en l'amor? Quin sentit tenen les paraules, els llibres, les pel·lícules; la vida?
Jo, per no sentir-me fora de lloc, també estic enamorada, enamorada de les coses, de la vida, però enamorada de l'amor no, perquè l'amor perfecte, tan com ens el volen fer creure, només està en els llibres, en el Romeu i Julieta de Shakespeare, i la perfecció no té gràcia, tothom sap com és, jo estic enamorada de les coses imperfectes, són més boniques, més reals.

Coneguts

Molts són els que em creuen conèixer, pocs els que em coneixen, i tots són essencials, el teatre de la vida té més sentit quan algú sap desxifrar el teu paper, encara que se'l inventi, no deixa de ser divertit.
I et coneixia, o això creia, si conèixer vol dir saber com et dius i poder intercanviar quatre paraules, sí, et coneixia, però érem això, simples coneguts. Tinc la mania de classificar les coses per aclarir-me les idees, classifico els bolígrafs; els blaus i els negres, els que funcionen i els que estan gastats, classifico les paraules; les que m'agraden, les que em deixen indiferent i les que no m'agraden, i, per defecte, també classifico les persones; les que conec, les que em coneixen, i les que ens coneixem.
Podríem dir que estaves dins del primer grup, de les persones que coneixia, simplement això, de vista, de parlar, dels que quan intercanvies una mirada et deixen gairebé indiferent. Però un dia, aquell dia, la teva mirada no em va deixar indiferent, vas passar al grup de mirades que tenien una cosa a dir-me, que m'inspiraven confiança, curiositat, i, de mica en mica, em vas conèixer, ens vam conèixer.

El dia X

Tornava a tenir aquella sensació d'una bola que es concentrava a l'estómac, totes les energies es convertien en nervis i els ulls com taronges. Sabia que li passaria això, per prevenir es va prendre tres, no una no, tres til·les abans d'anar a dormir, una darrere l'altra, casi cremant-se la llengua, com si com més ràpid se les prengués, l'efecte seria més immediat. Ho va deixar tot apunt, sabia que quan sonés el despertador ja seria el dia X, aquell que va marcar a la agenda tan bon punt el va saber, sabia perfectament que seria un dimarts i podia situar els altres dies de la setmana en funció d'aquell dia. Ho veia tant llunyà i alhora tant aprop. Deia que havia de deixar enllestides moltes coses abans i, quan se'n va adonar, el temps se li havia tirat a sobre, sense contemplacions, com un tigre quan es llença sobre la seva presa, el temps estava fora del seu abast, de les fitxes que podia moure en una partida d'escacs. El que semblava un futur molt llunyà ja podia contar amb els dits de la mà els dies que faltaven, un compte enrere mental que no el deixava respirar tranquil·lament, a mesura que els dies es restaven, li venia una angoixa al pit que en varies ocasions ho hauria engegat tot a rodar. Però ara només era qüestió d'hores, estava preparat, o això creia, l'únic que volia era dormir, treure's aquell nus de la panxa que no el deixava dormir, descansar per despertar-se al dia X, i viure'l, viure'l intensament, perquè després els dies ja seran l'endemà del dia X.

La casa...

Avui, fora de context, semiaïllada del món internàutic (i desintoxicant-me dels mals vicis), no tinc ganes d'escriure, però sí de llegir, i crec que aquest text és escencial, feu-hi un cop d'ull.

i el mar...!

Et posseeix aquella sensació que sempre estàs fent el mateix, que et guies per les rutines, pels horaris pel “he de” enlloc del “vull”. El voler costa de pensar-lo, i, com el peix que es mossega la cua, segueixes “havent de” per simple comoditat, perquè algú ja ho ha decidit per tu, o per la teva pròpia consciència. Un dia dius prou, avui agafo el volant i el giro en direcció contraria, tens ganes de descobrir què hi ha entre els carrers que et coneixes de memòria, tens ganes de descobrir i devorar aquells racons que pocs han vist, tens ganes de canviar la mirada, de deixar de veure per mirar, de deixar de ser per sentir.
I, t'adones que són els dies com aquests, les petites coses, les converses i les persones què realment dóna sentit a la vida, a la meva vida; les rutines em cansen, les il·lusions em fan viure.

Res

• Com que no tinc res a dir, no dic res.
• Ara estàs parlant i, si parles, és perquè tens alguna cosa a dir
• sí, tenia, ja ho he dit tot
• tot? Ja ho has dit tot? I si et faig preguntes no respondràs?
• No ho sé, depèn de les preguntes
• què t'he de preguntar perquè em responguis?
• Creus que això és una pregunta? Aquestes són de les que no contesto
• d'acord, doncs jo tampoc parlo perquè ja no sé què dir
• i et sembla bé això?
• El què?
• Que t'indignis perquè jo no tinc res a dir i tu tampoc parles
• estem parlant
• de què parlem si no tenim res a dir?
• De res
• m'agrada això de no parlar de res

Dissimulant

Sinceritat, aquella que quan menys t'ho esperes fa mal, com una punyalada, com agafar una rosa plena d'espines ben fort, encuriosida, la buscava sense parar, volia saber-ne el seu verdader significat. La cercava en les mirades, com si darrere de la nineta s'amagués un codi indesxifrable que posat en conjunt em digués alguna cosa. Però s'amagaven, els ulls els amagaven sota un paraigües, sota unes ulleres, o simplement els llençaven cap a una línia infinita. Un dia, però, eren foc, eren clars, miraven tant directament que em van espantar, i, sense voler, vaig acotar el cap i em vaig posar les ulleres.

Senzillesa és una paraula feliç

I jugaven, com sempre havien fet, per instint, es divertien sense preguntar-se perquè, els ulls d'ella irradiaven de felicitat quan veia el resultat del que havien estat fent, i ell, sota el nas, per molt que ho volgués dissimular, deixava escapar un somriure, ella tenia un riure tant fort que li enganxava la felicitat amb les seves rialles escandaloses i no ho sabien dissimular, eren feliços, així, sense motiu aparent.

Un cop d'aire fred en un dia calorós

Vaig captar aquell moment d'una manera que ni la millor càmera, ni el millor fotògraf ho haurien pogut captar millor, encara que en fessin mil fotos, encara que ho gravessin a càmera lenta, en aquell precís moment va ser molt millor que tot això. L'energia del seu crit, els seus ulls que estaven desorbitats, la tensió que estirava cada una de les seves venes, seus músculs. Era com un cop d'aire fred que passa en un dia calorós, com l'instant que es desenganxa una fulla de l'arbre, va ser això, un instant.

(Esperan)ces

Feia temps que es mirava aquella caixa amb curiositat, tenia el pressentiment de que quan l'obris li vindrien un munt de records al cap, com si a dins hi haguessin bocins de vida en forma d'objectes. Cada dia quan, sense voler, hi passava la mirada per sobre, li recorria la curiositat pel cos, però aquesta sensació li agradava, obrir-la hauria estat perdre la imaginació, perdre aquesta sensació tan agradable.

Peces delicades

El vidre, el vidre és una peça delicada, has d'anar amb compte si l'agafes, sempre hi quedarà la teva empremta marcada, la pots esborrar amb un drap, però igualment l'hauràs de tocar per esborrar-ho. Quan l'agafes, amb aquella por que saps que si cau es trencarà, ho fas amb tota la delicadesa possible, però de sobte, sense ni tan sols adonar-te'n, sense poder-ho impedir amb totes les teves forces, cau, el vidre et cau de les mans a terra, es dibuixa la paraula catàstrofe al teu cap, veus l'objecte com cau i que, per molt que desitgis que no, s'acabarà trencant. Un cop sec al terra i mil bocins, mil, escampat per tot arreu. El reculls amb la mirada i intentes encaixar les peces, en són tantes, que creus que mai ho podràs deixar com era abans, sense cap esquerda, resplendent, veus que l'hauries d'haver deixat on era, mirant com brillava des de la distància. Peces delicades en dic jo, i, com el vidre, tantes altres.

Temps

Temps, temps és la paraula que utilitzem per descriure els nostres límits, temps no és més que la nostra percepció, la nostra memòria, què seríem si no tinguéssim la percepció del temps? Si no recordéssim? El temps ens situa en el nostre espai mental, i ens permet anar més enllà, però no gaire més enllà de la nostra ment, dels nostres límits. Ara és ara perquè recordo un abans i tinc la percepció d'un futur. Que curiós el món que ens hem inventat, vivim al món de les nostres percepcions. De quin color realment són les coses? Només en veiem el que la llum i els nostres ulls en desxifren, com seria el món amb una perspectiva diferent? M'agrada ser part d'un experiment, de saber desxifrar sons que en diem paraules, de saber llegir símbols que en diem lletres, de viure un temps que en diem present, m'agrada aquest món que ens hem inventat, m'agrada perquè tots compartim les mateixes percepcions i ens podem explicar les coses, que curiós és el temps.

Feu un cop d'ull a això.

Sentint la sorra entre els dits

La sorra entre els dits sento,

enmig d’onades que s’atansen,

ara sí - ara no,

ara ve - ara torna;

vaig mirant vers l’horitzó,

caminant sense aturar-me,

un peu rere l’altre,

em deixo endur pel vent

que em guia a tirar endavant,

i m’enganyo a mi mateixa,

pensant que la terra és plana,

que hi ha una infinita línia,

dividint el mar i el cel,

i, quan hi arribes,

pots aixecar la mà,

acaronar els núvols,

fer un salt, la lluna,

fer-ne dos, el sol.

Ella

Ella, silenciosa com el sospir de l'aire,

seu tremolosa amb el cap cot sota una manta, 

amb un esguard indefens contempla de reüll

com el marit tanca furiós la porta i, sense voler,

de sota el morat, li regalima una llàgrima.

Rastres

Vaig mirar els seus ulls i en vaig tenir prou en veure el reflex del seu esguard brillant que eren llàgrimes el que eixugava tímidament amb un mocador. Tenia la mirada clavada en la profunditat de la sorra com si la ràbia dialogués amb el silenci i poc a poc arribessin a un acord. Es va adonar de la meva presència, potser del fet que em preguntava què li passava, es va aixecar neguitosament i marxà caminant sota els arbres, em vaig quedar mirant la seva silueta i poc després vaig descobrir que s'havia deixat una carta on seia. No la vaig agafar, i avui, encara hi és.

Taques

Diuen que els somnis no són més que somnis, que somiar no vol dir rumiar, rumiar, m'agrada el soroll que fa quan pronuncies aquesta paraula, és com si s'omplís d'energia, com quan estàs engegant el motor d'un cotxe, rumiar, però hem quedat que rumiar s'assembla amb somiar, però no és el mateix, jo puc somiar desperta o adormida, en canvi, per rumiar, he d'estar desperta, desperta sense somiar, perquè somiant penses, i que complicat que és pensar, pensant-ho bé esborraria tot el que penso, per pensar només que no penso, en blanc, de blanc pintaria les parets, les pintaria blanques i hi escriuria paraules, les paraules que esborraria dels meus somnis, així no hauria de pensar, i tindria les parets blanques, com la neu, però la neu no és blanca, és pura, i no crec que la ment pogués ser pura, té taques, com les que queden a la paret després d'escriure paraules.

(no) m'agrada

No m'agraden els dies de pluja, són grisos, tristos, apagats, fa fred, se't arronsa el nas i encongeixes les espatlles. No m'agrada portar paraigües, m'agrada tenir les mans lliures, i mullar-me, mullar-me sí que m'agrada, però o poc o molt, o poques gotes que s'evaporen soles, o moltes i quedar xopa que has d'escórrer la roba, les coses a mitges no m'agraden, em molesten. M'agraden els dies clars, em donen energia, crec que tinc una bateria recarregable que es carrega amb el sol, el sol em dóna ganes, ganes de fer coses, la pluja me les treu i les llença sense que les pugui veure, que egoista que és la pluja! Jo prefereixo el sol, o la lluna, m'agrada la nit, m'encanta, em transmet silenci, tranquil·litat o bogeria, la nit és extrems, sí o no, no m'agraden les coses a mitges, m'avorreixen.