21 de juny del 2012

I el van punxar


Era d’aquelles persones series, que no somriuen mai i sempre parlen de temes seriosos i avorrits perquè creuen que parlar d’altres coses és com si es comencessin a fer talls a la pell i tenen por que els surtin els budells i la sang pels forats i quedar-se buits per dins, per això ho tapen bé. Fins i tot tenen por d’esternudar perquè no els surti l’estómac per la boca. Somriuen però no amb totes les forces, fan una tensió als músculs per ensenyar les dents blanques, com qui obra la mà per agafar una cosa, les ensenyen i les amaguen per quedar bé, no perquè els cremi la felicitat i s’hagin d’expressar.
Ell era així però no ho sabia, com quan tens fred però no el sents fins que algú t’ho diu, ningú li havia dit. Escoltaven les seves xerrades avorrides i somreien per fora però per dins tenien ganes d’agafar un punxo i buidar, que ragés la sang a xorro i riure amb totes les forces, feia temps que tenien els músculs massa tensos.

18 d’abril del 2012

Sor-presses

Va tornar a tancar la porta amb suavitat, va deixar el ram de roses delicadament davant de l’habitació, es va treure les sabates per no fer soroll i, com si hagués d’agafar provisions, va omplir la motxilla amb quatre coses de menjar i roba que va trobar estesa. Es va tornar a posar les sabates i va sortir ràpid al carrer mentre sentia com la seva dona gemegava de plaer.

21 de març del 2012

Agafa'l que s'escapa

Diem lluny perquè tardem a arribar d’aquí a allà, perquè saps, aquí el temps és molt valuós. Per exemple, si hem de caminar deu metres o deu quilòmetres, diem que el lloc que hi ha a deu quilòmetres està més lluny perquè hem de fer més passes per arribar-hi, i per cada passa que fem de més deixem de poder fer altres coses, no podem estar dinant mentre caminem per exemple, d’això en diem temps. Però en canvi podem estar parlant i caminant a la vegada, i ara fins i tot podem estar navegant per internet amb el mòbil mentre anem a un lloc que està lluny, així el temps que tardem és menys temps perquè no cal que deixem de fer altres coses que també ocupen temps?  També el temps pot ser de dia o de nit, i el dividim en hores, vint-i-quatre per ser exactes, cada hora té seixanta minuts i cada minut seixanta segons, i un dia és el que tarda a donar una volta la terra sobre ella mateixa, així si jo dono voltes sobre mi mateixa a la meva velocitat, ja et dic ara que no és com la de la llum, a cada volta que faig li podem dir gir, i podem mesurar els girs que tardes tu d’anar d’aquí a allà, és que les hores, els minuts i els segons són massa seriosos, no trobes? Començaré a rodar, girs, i tu diràs, mentre has fet deu girs he pogut caminar dos-cents metres. I passarem les hores a girs, d’una a una, però a la nit, quan em posi a dormir i pari de girar, també deixarem de contar, d’acord? No trobes que no tenim gaire temps per perdre amb hores i distàncies?

19 de març del 2012

Ens estirarem la pell a tires

Vull dir-te aquelles paraules que, quan les dius, et quedes mut. Mut perquè ja les sabies, i tant, et ressonen dia i nit dins del cap, però són tant sinceres que les amagues sota la pell perquè no s’oxidin amb el sol. I, quan les sents, és com si t’extirpessin la pell que les protegia, com quedar-se amb ossos que no saben caminar, quedar-se mut en dic jo.  Serem sanguinaris, ens estirarem la pell a tires, a poc a poc, sense deixar-ne ni un repèl, i ens dutxarem amb els raigs de sol, ens ensabonarem bé els ossos  i, després, potser tornem a parlar.

23 d’octubre del 2011

Jo hi era

Mires com els baixos s’agafen, es col·loquen bé de mides amb aquella pulcritud com aquell que intenta alinear rajoles, la resta de la pinya es va col·locant esperant el crit del cap de pinyes per fer una passa endavant i encaixar-se bé al seu lloc. El silenci cada vegada és més imperial i sents com el cor batega més ràpid del normal, de fet és el de tots el que s’accelera,  la respiració, la tensió en els músculs dels que et rodegen t’ho delata. Els contraforts s’agafen amb força les mans fent el nucli més fort, les agulles entren i s’encaren amb els baixos, els rengles es posen rectes un darrere l’altre, com quan tens una fila de peces de dòmino i, amb el moviment d’una, fas que totes es recolzin endavant. Criden “crosses dins”, agafes aire amb tots els pulmons ben plens, com si així et fessis més petita, t’ajups i entres dins d’un nucli ferm, ho fas amb aquella delicadesa de pensar que estàs envoltada de copes de vidre i no en vols trencar cap. Veus la cara de l’altra crossa, sents la respiració del baix i l’agulla molt aprop teu, també del lateral, ara veus un peu que busca lloc sobre l’espatlla a tocar de la teva cara. Veus peus, mans, boques i nassos, respiracions i concentració, cors que bateguen, músculs tensos, pes i de fons una veu que va cridant, com si retransmetés un partit per la ràdio, t’imagines tots els moviments que passen més amunt del teu cap. No els veus però els notes, els sents. Sents com els peus tremolen, les mans i els braços es tensen encara més fort, els pulmons s’omplen i notes pressió de cossos per tot arreu, ja fa estona que has perdut la identitat i t’has tornat una peça més del trencaclosques. I de cop, el to de la gralla canvia, deixes de respirar per un instant i fas un salt per dins, tothom, en un instant, fa un salt enorme amb els peus clavats a terra i el deixen escapar per l’alè. Notes com el pes va minvant, sembla que ja no facis cap esforç, només tens ganes de que parin de tocar les gralles i poder saltar, amb tots. Perquè cada un, desde el seu punt de vista únic, ho ha viscut indescriptiblement, perquè gràcies a tots hem construït una cosa molt gran, i no es tracta d’un castell, es diu felicitat.

13 de setembre del 2011

Julieta


A la Júlia sempre li havia agradat que li diguessin Julieta, li recordava les flors del jardí que feien olor a estiu, a aire lliure i a papallones de colors que corrien i volaven més que ella perquè encara que saltés no les podia agafar. Li deien Julieta perquè de petita era com de porcellana, tenien por de trencar-la fent-la gran amb el nom, era com si al cridar-la posessin cotó fluix a les paraules per dir-ho amb més delicadesa, com ella, petita i blanca com una nina d'aquelles que quan s'estiren tanquen els ulls encara que per dormir no es treguin mai les sabatetes de xarol. Pensava que devien tenir els peus molt delicats perquè sempre anaven amb les mateixes sabates, un dia va agafar-ne una i li va voler treure aquelles sabates lluentes per posar-li peücs, però les tenia tan fetes a mida que amb l'intent li van quedar als dits, i la Julieta es va posar a plorar amb totes les forces per la pena que li feia veure la nina trista, la mare li va dir que les nines no es posen tristes però que ja li faria unes sabates noves encara que no fossin tan lluentes perquè pogués tornar a obrir i tancar els ulls amb la mateixa delicadesa de sempre sense patir pel mal de peus.  

3 de setembre del 2011

I...visca espanya!


M'agrada el meu país, i quan dic el meu país em refereixo aquell que em representa, el que he viscut desde que vaig néixer. El que té una cultura i una llengua pròpies, que he crescut amb aquesta riquesa, el que quan vaig a fora puc dir amb la boca grossa; sóc catalana. Perquè el meu país és Catalunya i n'estic orgullosa.
Respecto els que hi viuen i també es consideren espanyols, en tenen tot el dret, al dni, per desgràcia, això posa. Però crec que una cosa és el concepte país (nació, cultura i llengua pròpies) i l'altre l'Estat, purament polític, encara que no m'agradi.
Em pregunto, si els espanyols estan orgullosos del seu país, de la seva cultura, de la seva llengua. O necessiten, com molts anys enrere (i també no fa tants anys), conquerir nous territoris. Aquella taca negra de la península, que es consideren diferents s'han de sentir orgullosos de ser espanyols, que Espanya és “una, grande y libre!”, quina tonteria això de tenir altres llengües, amb el castellà, o millor dir espanyol, es pot anar arreu (per això molts ja ni es preocupen d'aprendre anglès, francés...bé, això ja és un tema apart). Com menys esforç millor no? No enteneu que com més diversitat millor, que si tots féssim la mateixa cara i penséssim igual el món seria molt monòton? Que no podríem parlar ni discutir res perquè no tindríem res a dir-nos?
Senyors, gràcies a ser catalana domino dues llengües perfectament, quan miro la televisió i canvio de canal, tan és si és en català o castellà, no em suposa cap mena de problema. Aprendre català no és una pèrdua de temps, és una riquesa.
Sí, el català, per sort, l'he aprés a casa, a l'escola, al carrer,...tinc la sort de saber escriure en la llengua que penso. I també en sé en castellà, i una mica d'anglès i francès.
Fa anys, la meva mare, que va estudiar en l'època del franquisme i com bé sabeu la llengua vehicular era el castellà, que ni tan sols es feia classe de llengua catalana, té per costum escriure un diari. Un dia me'n va deixar llegir un tros, jo, que devia tenir uns dotze anys com a molt, li vaig preguntar com és que ho escrivia en castellà si ella parlava en català i pensava en català. I em va respondre que no en sabia d'escriure català, que sempre havia escrit en castellà que era com li havien ensenyat. I decidida li vaig dir, “perquè no escrius tal com penses? Si saps parlar saps escriure.” Desde aquell dia va començar a escriure el diari en català, feia faltes, es clar, de tan en quan m'ho deixava llegir i li corregia, encara ara em pregunta com s'escriu tal paraula o tal altra. De mica en mica ha anat millorant, i molt, i està orgullosa d'escriure amb la seva llengua.
Em pregunto si és això el que volen, que, encara que parlem català, que l'identifiquem com la nostra llengua, acabem tots escrivint en espanyol, i, amb una mica de sort, ja ni el parlem.
Quina gran sort aquests que volen el millor per nosaltres, ens volen treure feina de sobre, per què estudiar en català si en castellà en tenim prou? Si som espanyols no ens fa falta cap més llengua. Gràcies, de debò, gràcies perquè així a partir d'ara em faré espanyola, no m'agrada gens això de parlar una llengua amb història que representa el territori un visc, amb aquesta llengua no es pot anar enlloc. No m'agraden els castells ni les sardanes, que agosarats, fan servir els nens per pujar-los als llocs més perillosos, quin poc sentit comú. Tampoc m'agrada el foc, el foc per fer la barbacoa i menjar una bona “morcilla”, no al carrer. A partir d'ara ballaré sevillanes, aniré a veure com maten els toros, deixaré de menjar amanides i la dieta mediterrània, i parlaré castellà, fins i tot hi pensaré, així deixaré de perdre el temps i seré una espanyola, exemplar.  

1 de setembre del 2011

eleeleteerreeessa



M'agrada dibuixar lletres, les faig lletges, ni arrodonides ni punxegudes i primes, són una mica xates, les agrupo però no les lligo, són lliures i normals, no m'agraden massa grosses. M'agrada perquè, encara que siguin lletges, agrupades fan patxoca. M'agrada dibuixar-les a poc a poc, elles soles em treuen els pensaments i els fixen en el paper, és com una neteja interna. D'esquerra a dreta, de dalt cap baix. Poc a poc el paper es va tacant, agafant personalitat, de majúscules, minúscules, punts, comes, punts suspensius, exclamacions i interrogants. Llàstima, però, que només pugui dibuixar lletres, i a sobre les faig lletges.

13 de juliol del 2011

El món dels rumors i els secrets

Fa gràcia veure com últimament les notícies no deixen de ser xiuxiueigs que desmenteixen el que uns diuen per imposar-se uns altres, tothom vol tenir raó. No te'l creguis amb aquell, és un mentider, jo dic la veritat, m'has de fer cas. És una baralla constant de manipulació, de secrets que intenten amagar cobrint-los de paraules esperançadores. Com aquell que sempre traeix i després diu que ara va de debò, que no ho tornarà a fer, perquè tots, innocents, li donem un vot de confiança i ens torni a tirar la pedra, perquè clar, aquesta vegada era inevitable, però no ho tornarà a fer.
Quan les coses van bé, ells fan i desfan i ningú es queixa de res, tan si ho fan bé com malament, mentre jo visqui bé que facin el que vulguin. El problema és quan ja no es viu en un món on el més pobre sembla el més ric, sinó quan el més ric pot ser el més pobre en qualsevol moment. En aquest nou món estem atents a cada petit detall, qualsevol rumor pot canviar la nostra bombolla de benestar, i això mai ho voldríem.
Estan acostumats a que no se'ls mirin amb lupa, a fer grans barbaritats disfressades amb bones paraules i aquí no passa res, anem tirant com sempre, aparentem que tot va bé, que som rics i que el futur serà millor. Perquè, en realitat, ja s'ho trobaran els que vinguin després, sembla que els diners surtin de sota les pedres, els deixem, els utilitzem, en demanem...i ja ho pagarem, ja ho pagaran...
Clar que perquè es pugui pagar el que es deu, algun dia s'ha de guanyar més del que es gasta, però de moment no hi pensem en això, ja treballaran més els nostres fills, els nostres néts. De moment vivim com reis i fem de rics.
Què passarà si tothom s'adona que tot és una gran mentida? Ells ho temen, per això només fan que desmentir-ho, que culpar-se els uns als altres. Però sabeu què? Les grans crisis les causen els rumors, perquè tot rumor, per si mateix fa que s'acabi produint.
Si corre el rumor que el banc no té tots els diners, la gent corre a anar a treure els seus diners del banc, no fos cas es quedés sense si el rumor és cert, és clar que, si tothom va a fer cua per treure diners, el banc no els tindrà tots, el rumor s'acaba convertint en realitat.
És per això que quan algú amb una mica de sentit comú s'atura a qüestionar-los, ells corren i fan discursos de “España va bien”, encara que en realitat tot sigui una mentida, però en els somnis som molt feliços, ningú ho posa en dubte, d'aquí a 30 anys, ja ens ho explicaran, que nosaltres, de moment, vivim molt bé.

4 de març del 2011

Avui decideixo fer vaga

Avui decideixo fer vaga, els professos tindran una cadira més buida, els nens a qui faig classes s'hauran d'espavilar sols, però no em quedaré a casa, sortiré igualment al carrer amb la bicicleta, em penjaré un cartell al coll i m'aniré passejant tranquil·lament fent sonar el timbre ring-ring ring-ring, i, amb la mà dreta, que si la deixo anar del manillar no passa res, agafaré un altaveu i començaré a cridar, JUS TI CI A JUS TI CI A!
Però quin sentit tindria la meva vaga? No faria anar malament a ningú, tothom podria seguir fent vida normal; als professors, tenir un alumne més o menys, no els treu el son, els nens que faig classe es posarien a jugar amb l'ordinador i ja estudiarien un altre dia, més feliços. I la sortida al carrer cridant amb bicicleta, no aturaria el trànsit, i encara distrauria a alguns curiosos. Perquè, doncs, fer vaga si el món seguiria igual?
Jo vull fer vaga però la vull fer perquè s'aturi un tros de món, perquè la gent es queixi dient “què fa aquesta boja?” Vull que em coneguin, que si jo m'aturo, tots s'aturin, que els meus problemes es converteixin en problemes de tothom. Vull tenir poder perquè em supliquin que sigui feliç, que no immobilitzi a tothom, vull...però per aconseguir-ho hauré de preguntar a Aena com ho fan, o a Renfe, o a Tmb, o a..., o treballar amb ells?

25 de febrer del 2011

Monòleg de petites revolucions

Una nena em va dir, vols un xiclet? I li vaig dir, no gràcies, no en vull. I em va contestar, d'acord, però si en vols diga-ho, has de dir el que penses.
En aquell moment no volia el xiclet, i vaig dir el que pensava, però quantes vegades ens posem límits pel simple fet de pensar que si allò que realment diríem o faríem no es veu en bons ulls? En quin moment passes de ser un nen que diu i fa tot allò que pensa sense pensar en les conseqüències, a posar-te límits i preocupar-te més pel què diran enlloc del què vull?
Tampoc vull ser extremista ni frívola, no és que no fem ni diem el que pensem, bé, potser alguns ho fan més que d'altres, el que vull dir és que pensem massa, frenem els impulsos.
Què passaria si sempre actuéssim com nens? No seria tot més fàcil? Desapareixerien els rancors, les pors, seriem més o menys feliços, però almenys no tindríem l'interrogant de i si..?
M'agrada els dies que trenco la rutina, que dic no, no em ve de gust fer això perquè s'hagi de fer, perquè sempre s'ha fet així. Les petites revolucions del dia a dia et fan sentir viu, et veus com un nen capaç de fer allò que es proposi.
No podem fer-nos petits ni deixar de pensar, però sí que podem ser rebels, deixar-nos dur pels impulsos, i posar més color als llibres escrits amb blanc i negre.
I avui fa sol, aniré a patinar.

2 de febrer del 2011

vull pintar

Agafaré molts colors, esquitxaré el terra, les parets, em pintaré les mans, la cara, els braços, els cabells i m'estamparé com esquitxos a la paret, dibuixaré sense saber què dibuixar. No vull agafar pinzells, no vull resseguir línies, ni omplir buits. Vull improvisar colors, formes i figures. Vull obrir els ulls i sorprendre'm, sense esperar-me res. Vull un món de colors, sense lletres, paraules ni textos, sense normes, sense camins ni muntanyes ni cims, sense el jo penso i el jo vaig dir, sense el vigila que això serà així. Vull un quadre en blanc, sense esbossos porucs ni línies a seguir. Vull pintar i pintaré, encara que no en sé.

2 de gener del 2011

Un nou món d'olors i de sensacions.

L'any nou canvia el dia 1 o 2 de gener? Potser dels propòsits que s'han fet més aquest any és deixar de fumar, tot i que no hi crec jo (en els propòsits per començar l'any). Per fi, quan arribem a casa no sentirem el rastre que deixa l'olor (pudor) de la roba per tot arreu, s'ha acabat fer pudor de tabac, els núvols de fum als bars, a les discoteques, fum que queda enganxat al nas, a la roba i als cabells. Em fa una mica de por per això, ara descobrirem noves olors, de què faran olor els bars? Depenent de l'hora...de cafè? De cervesa? De whisky? O si és una discoteca amb un ambient calorós i a altes hores de la nit, pudor de suor? Suor barrejada amb colònies i alcohol? Serà tota una experiència descobrir aquestes noves olors, ja no podrem dir que tots els bars i pubs fan la mateixa olor/pudor. Cada un serà únic, característic, s'obrirà un món de sentits, el de l'olfacte.
Però, i si la gent no deixa de fumar com pretenen? Desapareixeran les olors del carrer, cada vegada s'omplirà més de fum, de burilles. Hi haurà més gent a fora que a dins??
El carrer serà un lloc social, un lloc de trobada (de fet ja ho és, però més). Quedem per anar a fer un piti? O quedem per anar a fer un cafè? I que se'n farà dels que només fumen per presumir davant de tothom? L'Excusa de fer servir el tabac per lligar serà igual, potser més eficaç, més intima, “surts a fer un piti?” ja no cal el “tens un piti?” “tens foc?”.
Tinc ganes de veure com una llei fa canviar els costums, com reaccionarem, hi haurà una correlació elevada entre refredats i gent que fuma? Molts deixaran de fumar? O encara s'enganxarà més gent? De què farem olor?

30 de desembre del 2010

L'home dels nassos

Per no fallar al costum, és època de balanços, quan s'acaba l'any, sense voler mentalment en fem un petit resum, agafem moments viscuts i els sumem, els bons i els dolents, tots han donat sentit a aquests 365 dies. Sumem moments, instants, persones, llocs, de vegades, però, també restem.
Fa un any estàvem fent el mateix pensament, intentar veure els errors del 2009 per millorar-los en el 2010. Ho hem aconseguit? Hem complert totes les promeses que ens vam fer abans de començar aquest any? O tornen a estar a la llista per intentar-les complir aquest 2011? Jo de promesa me n'he fet una. “El que està fet està fet, i el que vingui amb bona cara”. No m'agrada posar expectatives pel simple fet de canviar el número del final de quan has d'escriure la data, no deixa de ser un dia després d'un altre, i cada dia és l'endemà d'ahir i l'ahir de demà. M'agraden els reptes, però no crec que avui ens haguem de posar reptes per 365 dies, i fer-ne un balanç negatiu si al cap de l'any no els hem complert. Els reptes s'han de posar cada dia, cada instant, la vida és un repte constant. Això no vol dir que no desitgi, que no us desitgi, que sigui un bon any, que els moments, els instants bons tinguin molt de pes.
I sí, ha estat un bon any, però ha estat gràcies a moltes persones, cadascú hi ha posat el seu granet de sorra. Espero seguir sumant instants de riures, de plors, de moments que et treuen l'alè, de compartir, d'ajudar, de deixar-se ajudar, de parlar, d'escoltar, seguir sumant instants, seguir vivint, i, amb un somriure. Gràcies a tots, desitjo que hagueu tingut un bon any, i que el 2011 també sigui molt bo, de tot cor.

18 de desembre del 2010

Tasses buides

Fuig, marxa lluny d'aquí
ves-te'n amb les estrelles;
les estrelles que no brillen,
els llumins que es consumeixen,
les espelmes que s'apaguen.

Marxa amb el silenci
de tasses buides sobre la taula,
de confeti d'un diumenge al matí,
de pluja abans de l'arc de sant Martí.

Marxa, i emporta't les paraules,
les espurnes que encenen fogueres,
pren el vestit de pell de gallina,
i les sabates de ballarina.

Fuig, marxa lluny d'aquí
ves-te'n amb les onades;
les onades que no tornen,
els globus que s'escapen,
les esperances que moren.

Marxa, perquè si et quedes,
fugirem els dos, a cegues.

9 de desembre del 2010

Sóc morosa

Sóc una noia de vint i pocs, rossa amb els cabells llisos, ulls de color mel, podríem dir que alta, de constitució normal, una més entre la multitud, estudiant d'economia, em dic Sandra i sóc morosa. Sí, es veu que sóc morosa i potser aviat em perseguiran amb frac pel carrer, o amb un barret de mexicà (ara no sé què s'estila) i ja no podré passar desapercebuda. De moment, però, no se'm nota, tothom em mira com sempre, no noto cap presència al darrere que em segueixi a part de la meva ombra. Però alguna cosa ha canviat, han escrit el meu nom en una llista, la llista negra, una llista que s'escampa amb el vent, arriba a tothom, t'omple de perjudicis i ja no ets el mateix, ja no ets una persona anònima que totes les companyies, empreses, li volen oferir contractes amb les millors condicions, ja no, ets dels que no paga! I ells, es clar, no volen tenir pèrdues, fer un contracte amb una persona que no paga no surt rentable, que se'n vagi a un altre lloc, que nosaltres no el volem! Jo em pregunto una cosa, no podem fer llistes d'empreses també? Posar les empreses en una llista negra, la d'estafadores? Jo, que em diuen morosa i no m'hi considero, us explicaré per què i a qui posaria a la llista negra, a la dels estafadors!
Un dia, quan encara era una bona clienta, entre ofertes que havia rebut, em va cridar l'atenció una, era un dia a la tarda, em van trucar a casa i vaig agafar el telefon. Publicitat vaig pensar al escoltar una veu monòtona que em preguntava en quina companyia teníem internet i quan pagàvem, però vaig resistir a penjar el telèfon al cap de dos segons i em vaig resignar a escoltar. Ofertassa, m'oferien el mateix servei que tenia per la meitat de preu i per sempre! Vaig penjar dient que ja m'ho pensaria, i es clar, com a bona catalana, sempre s'ha d'intentar estalviar, i per saber si era veritat o no el que m'havien dit, vaig entrar a YA.COM per comprovar-ho. L'oferta era engrescadora, si era veritat, comportaria un gran estalvi cada mes. Vaig seguir els passos de la web i l'endemà ja em trucaven, faltava només la confirmació gravada per seguir tot endavant. Em vaig començar a alertar quan em va trucar un operador de telefònica dient quan podia venir a instal·lar la línia, instal·lar la línia? li vaig preguntar, de línia ja en tenim, no s'ha d'instal·lar res, només és un canvi de companyia, vaig dir que per el moment no fes res, que encara ens farien pagar el que no era. Van trucar una altra vegada i els vaig dir els meus dubtes, em van dir que havia de venir un tècnic a fer el canvi de port, però que això era totalment gratuït. Ens va enviar un paquet el missatger, va venir un tècnic que no va fer res, només dir-nos que algun dia ens tallarien l'antiga línia i hauríem de trucar per activar YA.COM. Aquest dia mai ha arribat, seguim tenint la mateixa companyia de sempre, i els de YA.COM no han trucat en cap més moment, només envien emails repetits que per confirmar l'alta s'ha de trucar a un telèfon (902) i gravar el consentiment (és a dir, no tenim l'alta feta perquè no hi ha consentiment). Llavors em pregunto, si no hi ha alta i no tenim servei, per què ens han cobrat 89€ per una instal·lació de línia que no han fet? I, en cas de que l'haguessin fet, aquesta instal·lació era gratuïta o de 49€ com ens deien.
Així que la noia de vint i pocs, rossa amb els cabells llisos, ulls de color de mel, va anar indignada a la caixa a dir que ens tornessin els nostres diners, que els llestos de YA.COM havien cobrat (a sobre d'un import erroni) un servei que no havien ofert. Així és com, d'un dia per l'altre, els que jo posaria clarament a una llista negra per ineptes, llencen abans la pilota i m'hi posen a mi; em dic Sandra i sóc morosa.

27 de novembre del 2010

L'Emma és inquieta

L'Emma és de les que viu els instants amb la màxima atenció, posa totes les energies per fer qualsevol cosa, és una espurna que no para mai quieta, però fa dies que està inquieta, més del normal. Sempre vol trobar respostes a les seves preguntes, sap que això no és fàcil, perquè de preguntes se'n fa moltes, es passa el dia amb els ulls com taronges, observant cada petit detall, cada petit canvi, i per tot troba una explicació més o menys convincent. No es conforma amb un “no ho sé” ni un “perquè sí”, ella, per això, no ho explica, guarda aquestes teories ben ordenades en els pensaments, algun dia, si no es pot resistir, ho escriu en una llibreta petita que la du sempre a sobre. Creu que de totes les teories en podria escriure un llibre, però no ho pensa fer mai això, perquè són seves, i les teories diu que són subjectives, que cadascú deu escriure a la seva llibreta la seva manera d'entendre les coses, i que si tots ho venguessin igual no tindria gràcia.
Li encanta observar els altres i endevinar en què pensen, i encara que s'equivoqui, ella es fa la seva història. Quan va caminant i es creua amb la gent i els posa nom, ofici, mentalment es fa una petita biografia, com si fossin personatges d'una novel·la que hagués d'escriure. I somriu pensant quina sort que ningú li pugui llegir els pensaments, no pararien de riure, o ves a saber, potser els agradaria la novel·la i tot.
De vegades deixa anar preguntes als que l'envolten, encara que no vingui a res, ja la coneixen, i els agrada aquest toc que té de bogeria encuriosida i ells, encantats, contesten amb el que pensen, altres es resignen amb un “no ho sé” o un “perquè sí” que a ella la posa tant nerviosa, però s'ho passa bé mirant les cares que posen.
Li agrada viure amb tots els sentits, és com una esponja que absorbeix totes les sensacions. Fa dies, però, que vol sentir l'instant entre estar desperta i dormir, ho té apuntat a la llibreta i encara no ho ha pogut descriure. Va a dormir amb uns ulls ben oberts, pensant que sentirà l'instant en què tanca els ulls i comença a somiar, i comença a pensar, li venen un munt d'imatges al cap, mira el rellotge i es fa tard, se sent cansada i encara no dorm, i de cop, es desperta, i torna a oblidar què va sentir en l'instant que es va adormir, podria descriure perfectament què sent quan es desperta, però no quan s'adorm. Està preocupada, i si sempre estem dormint es pregunta, si tot és un somni?

2 de setembre del 2010

Punt final



Avui, no sé per què, he recordat que tinc un blog, hi així per curiositat l'he obert, Marroc és la paraula que m'ha vingut al cap quan ho he vist. Quan estava allà, vaig escriure una mica quatre aventures a corre-cuita, amb un teclat francès que era impossible de dominar, i amb poc temps per escriure per tenir ganes de sortir a viure.
No m'agrada publicar què faig pel blog, un lloc accessible per a qualsevol, de fet, tampoc ho faré, simplement unes reflexions, algunes curiositats que m'agrada compartir, una mica de conclusió de què va ser tot allò, que van significar vint dies marxant aparentment sola, sense conèixer ningú, allà, a la ciutat que fa fred a ple juliol quan a Marrakesh estan a 40 graus.
A la maleta hi portava ganes, ganes de conèixer, de conviure, de viure.
Cal a dir, que el primer dia, perduda per allà, sense saber com anar a Essaouira, amb taxistes que ens volien pendre el pèl de mala manera, em vaig atabalar una mica, però per altra banda, les casualitats de la vida, la sort, no sé com es pot descriure si hi ha alguna cosa que fa que les coses passin com passen, va fer que tot sortís bé.
A mesura que anaven passant els dies m'anava enamorant del Marroc, de l'amabilitat que té la gent, i començava a tenir rancúnia al nostre consumisme, veies senzillesa i felicitat, poques preocupacions, viure el dia a dia, treballar, molt, però no aspirar a gran cosa.
La tornada a la realitat, al consumisme, m'ha fet reflexionar una mica, com si tot el viscut fos només un parèntesi, no podem canviar la nostra realitat, hi estem massa acostumats, aspirem a masses coses, però com deia John Lennon, i no em canso de repetir, “Life is what happens when you're busy making other plans”.
De la mateixa manera que vaig marxar amb la maleta plena de ganes, l'he tornat amb molt records, somriures, experiències, amics, i una mica més de felicitat.
Costa resumir tot en quatre linies, ni cal resumir-ho, cal guardar-ho ben guardat, en una caixa, i de tan en quan, obrir-la i aprendre'n, somriure.

19 de juliol del 2010

el temps passa...

Com qui no vol la cosa ja ha passat una setmana, i sembla que ara tots estem fent un compte enrere i ens comencem a posar nostalgics. Aqui els dies passen molt rapid, massa. Els matins treballem,be, treballar potser no seria la paraula mes adequada, pintem la paret, ens esquitxem, descansem, perque l'altre dia vam fer reunio i resulta que si treballem massa s'acabara la feina i no tindrem res a fer, aixi que ens ho prenem amb calma. Crec que el motiu del camp de treball no es nomes pintar un local, sino que a mes a mes, i potser el principal objectiu, es un intercanvi intercultural, unes colonies per a majors d'edat. Som a vora trenta (ha anat venint gent progressivament), l'ambient no podia ser millor per aixo, com es diria en catala, fem pinya.
Despres de sopar hi ha la tradicio de fumar "shisha", cada dia en fan unes 4, i l'altre dia em van enredar per provar-ho. Despres quan vam sortir uns quants pel centre a prendre algo, em van confessar que hi posaven realment, i jo que no volia fumar... vam anar els dos catalans i una anglesa amb sis marroquins, ens volien portar a una discoteca, pero vam acabar a una terrassa on podiem beure alcohol, forsa plena de guiris, ens preguntaven com es que bebiem al nostre pais, quina sensacio era la de prendre una birra o acabar borratxos, alguns mai han tastat l'alcohol, la religio els ho prohibeix, va ser divertit.
Aquest cap de setmana hem visitat Safi, ens hem quedat a dormir a casa d'un dels responsables del camp, una casa amb un pis amb tres habitacions plenes de sofas, hi hem cabut uns 20. La seva mare ens va fer el menjar, tots menjant del mateix plat com es tradicio, sense forquilla, ni ganivet ni res, un tros de pa i amb les mans, cada dia vaig perfeccionant la tecnica.
De Safi hem vist com feien ceramica, despres hem anat al punt mes alt de la ciutat a fer un beure, i baixant com podiem per roques fins arribar a veure la posta del sol a la platja. Fer una foguera i cantar cansons en arab que no entenia res de res.
Ahir vam anar a la platja, i jo amb el biquini i la crema solar a Essaouira, estic com un pebrotet.
Coses que m'han cridat l'atencio: quan vas al mercat a comprar pollastres, els tenen tots voltant per un corral, tu tries el que vols i el maten alla mateix i te'l donen. A safi la gent esten la roba al mig de carrer, pots anar per una vorera i veure com hi ha roba penjada amb un fil com si fos a casa d'algu. No tenen horaris per treballar, treballen molt, desde ben d'hora al mati, fins a les 12 de la nit o passades. Posen molt sucre a tot arreu, un diabetic tindria problemes aqui, els pastissets son tots molt ensucrats i molt bons (cada dia se n'ha de provar un o altre..). Per picar a mitja tarda hi han parades que venen cigrons i faves.
be, paro d'escriure, perque de coses per explicar ni han moltes, pero encara mes per viure-les, i nomes queden...10 dies? :)

13 de juliol del 2010

continuacio

Estavem la francesa, laltra catalana i jo a lestacio de busos a les 9 del vespre, sense que cap bus sortis fins lendema i un home que ens perseguia perque paguessim una fortuna per anar amb taxi. Jo hauria dhaver anat a Essaouira aquell mateix dia perque mesperaven, pero no hi havia manera. La francesa va trucar a un noi que conexia de Marrakesh (es veu que es dun club dinternet que ofereixen allotjament, tu tens dret dallotjarte si ho necessites un dia a casa dalgu que sigui daquest grup, pero a canvi tambe has dacceptar que vinguin a casa seva si ho necessiten) el noi va acceptar que hi anessim les tres. Vam agafar un petit taxi i cap alla, el noi molt amable i una casa preciosa, vam haver de mirar la final del mundial, i el marroqui content de que guanyes espanya (pero jo ja vaig explicar que en pensava). Despres vam anar a sopar a fora, tothom ens mirava massa, pero no deien res perque anavem amb un daqui. La calor, tot i el vespre, insuportable. Al tornar a casa van venir dos amics del noi i vam estar xerrant una estona (aqui vaig veure que el meu nivell de frances ha de millorar...) i ens van ajudar per indicar-nos que haviem de fer lendema. A mitja nit, em vaig despertar quan vaig sentir com resaven, se sentia com un altaveu que ressonava, devien ser les 5.
Dilluns al mati, ja acomiadantme de la catalana i la francesa, vaig agafar un taxi per anar a lestacio i agafar lautobus com mhavien dit. Pero el bus que havia dagafar ja estva ple (i sortia al cap de mitja hora!) em van convencer per agafar el de gran categoria (100 Dh =10€), semblava una limosina per dins. Tres hores per arribar a Essaouira!
Un cop a la ciutat, que encara que sembli impossible fa fred, vaig agafar un taxi cap on mindicaven les instruccions del camp de treball, pero alla no hi havia cap camp de treball, sense voler-ho em vaig posar dins duna casa, i em van indicar com van poder, pero no tenien cap idea don podia ser alla on havia danar. Vaig trucar i al final em van venir a buscar, semblava impossible, ja no estic perduda!
Al camp la gent es molt amable, som uns 15, hi ha un catala, tres francesos, coreanes, i marroquins. Quan vaig arribar ja havien fet la feina del mati, vam dinar de seguida (molt bo tot) i a passejar per Medina (un dia daquests anire a regatejar i firarme be, hi ha unes sabates, uns mocadors,...!!!) i al tornar vaig gaudir duna bona dutxa amb galleda, sisi, no tenim dutxa! hi ha un forat a terra i una aixeta amb aigua freda.
Aquest mati, despres desmorzar em comensat la feina, tots amb rasclets anar traient capes de pintura de fora de ledifici, crec que encara estic tota blanca, pero es fa amb la calma, treballem, ebs ho mirem, ens porten el te, ens estirem al sol, tornem a treballar, i recollim i cap a fer el dinar.
Esta tot molt organitzat, no volen que treballem de mes si al nostre grup no ens toca.
Ara teniem descans, hem jugat una estona al domino i una coreana i jo ens hem escapat el civer, despres anirem a la platja.
Aixo es vida, i tot es precios. Avui haurem de fer mes fotos.