Wake me up before you go-go...

El Joan va parar el despertador mandrosament mentre acabava de gaudir dels cinc minuts més que li concedia fins a la pròxima alarma, s'estirava i badallava com cada dia, sense saber que aquell dia havia canviat tot, encara no era conscient que mai tornaria a ser com abans. L'alarma va tornar a sonar sense cap mena de compassió, es va donar per vençut, la va parar, va fer un petó de bon dia a l'Àngela i es va aixecar d'una revolada en direcció a la dutxa.

Era un dimarts tretze d'abril, un matí de plena primavera, la casa il·luminada pels primers raig de sol del dia, amb una claror suau i transparent que el carregava d'energia. Abans de posar-se dins de la dutxa però, va encendre el reproductor de música i curiosament va començar amb la cançó “I feel good” de James Brown, va apujar el volum, i tot ballant s'anava traient la roba al ritme de la música, sentia que l'Àngela li deia alguna cosa de fons però no li va fer cas, estava emocionat cantant i es fonia sota el raig d'aigua. Va sortir amb la tovallola enrotllada a la cintura i abans d'anar a l'habitació va anar a la cuina per preparar unes torrades i dues tasses de cafè, sol amb sucre per ell, tallat amb la llet freda i sacarina per ella, ho va posar tot en una safata, i amb els seus dots de cambrer ho va portar fent acrobàcies fins al llit. Per la finestra entraven dues escletxes de claror que era suficient per distingir les siluetes. Ella seguia mig endormiscada quan el Joan va entrar tot cantant “Angie” dels Rolling Stones i per la porta se sentia amb una mica més d'entonació la música original “Angie, you're beautiful...” li va fer un petó a l'espatlla on els llençols no li arribaven a tapar i va notar com tota ella es posava amb pell de gallina, va estirar els braços tant com va poder per treure's la mandra de sobre i mig a les fosques es van posar a esmorzar.

No és que esmorzessin cada dia al llit, el Joan sabia que a l'Àngela li agradaven les sorpreses, per això ho feia molt de tant en tant, li agradava la cara que feia ella en veure'l fent de cambrer, sempre hi anava en sortint de la dutxa, ella es feia l'endormiscada i mentre badallava i s'estirava, agafava la tovallola que el Joan portava enrotllada i l'estirava amb totes les forces per treure-li, reien, menjaven, es fonien entre llençols i petons.

El “Wake me up before you go-go...” els va fer tornar a la realitat de cop i a les obligacions diàries, ella no havia d'anar a treballar fins a les onze, però ell tenia una classe plena de vint adolescents que l'esperarien a les nou del matí, clar que si no hi anava segur que ferien festa enlloc d'estar tristos. Va agafar el primer que va trobar a l'armari, no es preocupava massa ja que tenia les camises que més li agradaven a la vista, les que no li agradaven massa ja havien anat quedant al fons de l'armari per naturalesa. Es va vestir i amb un tres i no res ja estava al carrer apunt d'agafar l'autobús.

Notava que la gent el mirava diferent, tenia la sensació que es fixaven en ell, però no hi feia cas, pensava que la seva cara transmetia l'alegria que li corria per les venes. Durant el trajecte va tenir temps de fer una ullada al diari que li havien donat abans de pujar a l'autobús, sentia com dues dones comentaven, amb el mateix diari a la mà, la notícia de la portada, va entendre que hi havia hagut una explosió de gas en un pis de l'eixample a la matinada, sense poder acabar d'escoltar-ne els detalls va haver de baixar.

A classe estaven tots revolucionats, parlava i no li feien cas, com si no hi fos, va entrar el John, el professor d'anglès, i els va demanar perdó pel retard, va dir que per passar l'estona els posaria una pel·lícula en versió original, que estiguessin atents perquè després haurien de fer un “summary” i entregar-lo. El Joan no va tenir temps de dir res que en John ja estava posant el projector i tots van callar de cop, va preguntar si no havien de fer classe de català ara enlloc d'anglès, i el John, entretingut mirant el comandament va respondre que avui el professor de català no hi era, que farien anglès.

Com que no hi era? Si sóc jo, el Joan el professor de català, i estic aquí. Va mirar a la Laura, una noia de catorze anys, cabells pèl-rojos, cara pigada, portava una samarreta blanca amb una flor al braç i els cabells recollits amb un monyo fet amb poca traça i dos clips vermells que recollien els cabells que es despenjaven de la goma. Sempre seia a primera fila i era la primera en aixecar la mà per participar, la primera en entregar els deures i en treure excel·lents en tots els exàmens; estava distreta, mirant la pel·lícula. Per un moment es va girar i el va mirar directament, ell li va dir que sortís a corregir els deures, ella, com si no hagués sentit res, va tornar a fixar la mirada a la pantalla.

Desesperat que ningú li fes cas, es va resignar i va treure el diari per acabar de llegir-lo, del darrere al davant com feia sempre, li agradava alterar l'ordre de les coses. Va obrir els ulls com taronges quan va llegir clarament el titular de la portada: “Una explosió a un 4t pis del carrer Diputació deixa sense vida a un jove de trenta anys (Joan A.M) i la seva parella (Àngela F.G) de vint-i-nou”, acompanyat d'una foto del seu portal negre del fum.

Troben a faltar la màgia

Avui m’ha agafat nostàlgia, des d’aquí vull fer un petit homenatge a la pesseta. Pesseta, diminutiu de “peça”, els catalans denominaven així algunes monedes de plata durant el segle XV (cal recordar que abans dels euros hi havia pessetes, i encara més abans el denominat patró or i/o plata en que s’utilitzaven peces d’or i plata que adquirien el propi valor intrínsec; és a dir, no eren paperets ni fitxes que tenien un valor de confiança). Va arribar un punt que portar tot l’or a les butxaques es feia feixuc (pesava massa, i era insegur) i es va començar a substituir per “peces” i papers més còmodes d’utilitzar (el banc guardava l’or, i per intercanviar mercaderies es feien servir “vals” d’aquell or). Quina gran idea (i confiança) portar monedes, peces...pessetes! Aquells trossos metàl•lics van començar a agafar nom propi i es va estendre per la resta de la península. En els seus inicis la pesseta equivalia a dos rals de plata de la moneda provincial, clar que amb el temps (i amb la inflació) el valor relatiu ha anat canviant.
Actualment ni hi pensem amb les pessetes ja, se les ha menjat l’Euro, i m’ha entrat una certa nostàlgia al pensar que jo seré de les generacions que hem viscut podent anar a comprar amb pessetes, duros,...i euros! Que d’aquí uns anys (no gaires, i potser ja ara) els que han nascut més enllà del 2000 veuran aquestes peces platejades com una cosa històrica. Havíeu de canviar les monedes per anar a França? Que no tenien “pessetes” també els francesos? Un cafè valia 85 pessetes? Si que era car! Ens faran preguntes, encuriosits, com ara les fem als avis que van viure la guerra, els pares que van presenciar el franquisme,...som els que van fer servir unes monedes que no eren euros!
Es clar que potser això de l’euro no és una idea tan genial com semblava, i potser només acaba sent un viratge d’uns quants anys, i d’aquí poc haurem de buscar als abrics vells si trobem cap bitllet de mil, alguna moneda de vint duros...alguna calculadora que converteixi euros en pessetes que agilitzi el càlcul mental, anar al banc a comprar francs per anar a Alemanya...i els del govern una altra vegada entretinguts imprimint bitllets (fent màgia, que ara no poden).

Instints

Es va mirar les mans com si fossin un objecte aliè al seu cos, com si el que acabava de fer ho hagués decidit una altra força que ell no controlava. Va resseguir dit per dit amb la mirada, les va tensar i obrir tan com va poder, les venes li sobresortien més del normal, marcaven el ritme accelerat del cor. Les va veure grosses, molt grosses i peludes, quines coses més fastigoses va pensar. I, amb la pròpia incertesa, es va palpar la cara, sí, aquelles mans eren seves, notava el que tocava, ara sí. Es va fregar els ulls amb la punta dels índexs sense parar fins que els va tenir ben vermells, i va deixar que els dits rellisquessin fent de pinta, estirar-se una mica els cabells i acabant tocant-se el clatell i acotant el cap. Es deia que no, que no podia ser que aquelles fossin les seves mans, les mans que acabaven de fer el que els seus ulls havien vist, no era una pel·lícula, era un malson.

A,B,...C?

Opció A, opció B i l'amagada opció C. Desde fa uns dies, que dic uns dies, uns mesos, Barcelona es divideix entre els que estan a favor de convertir la Diagonal en un Bulevard, una rambla, i els rebels que la volen deixar com està, per no dir els que passen de tot i no opinen (potser seria l'opció D, i qui sap si la millor).

Sense tenir en compte cap de les tres opcions, quina és millor, pitjor, quin serà el resultat i si val la pena, sense tenir en compte això, jo em pregunto com és que l'ajuntament està fent tanta publicitat d'una reforma, que qui sap si es farà, enlloc de dedicar a fer altres reformes que convenen més i no crear tan debat. Que jo sàpiga, l'ajuntament ja té uns arquitectes encarregats de fer i desfer obres públiques, per dir-ho d'una manera, a ells si que no els falta feina. Per acollir el projecte Cerdà de Barcelona, es va crear un debat també de com volien els carrers els Barcelonins? No, simplement ho van decidir els que estan al poder, que per això hi són, per prendre decisions, si els escollim és perquè anant a votar ja en tenim prou, després que facin la seva feina, que no ens en posin més a nosaltres, que, si de cas, ja en tenim suficient en criticar si el resultat del que fan no ens agrada.

Ens distreuen, ens volen distreure, acaparar la nostra atenció, que estiguem pendents del resultat de l'enquesta, que discutim si ens agradaria més d'aquesta manera o de l'altra, per altra banda, ells, s'amaguen darrere aquest debat que ens té entretinguts i van a prendre el sol sense que ens en adonem.

I si és tan cert que les reformes són necessàries i les millores es notaran, que la canviïn! Però volem fets i no tantes paraules, que facin un concurs de projectes arquitectònics si és que volen varies opcions, i que guanyi el millor, segur que tot i així sempre hi haurà algú que no estarà d'acord, però no es pot pretendre que agradi a tothom, almenys la decisió estaria en mans dels que “en saben”.

Si he de donar la meva opinió, què en traurem de canviar-la? A mi m'agrada tal com és, sí que es podria millorar, sempre es pot millorar tot, però quin cost hem de pagar per això? Quina mandra estar d'obres, l'espina de la ciutat amb corsé, sense poder-se moure durant molt temps. Però la ciutat ha de seguir respirant, movent-se, els cotxes, els grans enemics, en algun lloc o altre s'hauran de posar, no desapareixeran per art de màgia com creuen els il·lusos, els senyors del tram seran més rics (la inversió que estan fent ara els hi sortirà rodona), però els petits carrers de la ciutat s'embussaran, i a mi m'agrada la tranquil·litat, els carrers del centre fluids, sense haver-me de despertar pel so dels clàxons de bon matí.

I com que ha de ser a gust dels ciutadans, siusplau senyor Hereu, que el carril bici no estigui al costat de la sortida del tram, que després ens acusen de toros que envesteixen els pobres vianants. 

Perdona, però a mi no em va bé...

- Perdona, però no em va bé que el món s'acabi demà, he de fer moltes coses que no puc anul·lar.

- Però quina importància tenen aquestes coses si demà s'acaba tot?

- Doncs molta, qui et penses que ets tu per decidir què he de fer i què no?

- Jo ningú, només et deia que si demà s'acaba tot, tu això no ho pots escollir, i jo tampoc, així que més val que t'afanyis a fer tot el que has de fer abans de demà.

- És clar, i et penses que així ho arregles tot. Per començar no et crec, com vols que demà s'acabi el món? Bajanades, ves a insultar a algú altre, a mi no em ve de gust seguir les teves bogeries, em fas perdre el temps, i tinc molta feina.

- Molta feina,... d'acord, sense bromes, només t'ho deia perquè imaginat que fos veritat, què faries ara?

- Parlar amb tu segur que no.

- Gràcies, va, posa una mica d'imaginació que no et costa gens!

- No sé on vols arribar a parar, què se suposa que hauria de fer? Què faries tu?

- No estem parlant de mi, jo t'ho he preguntat a tu.

- Mmmm....ja ho sé.

- Què? Què?

- Respirar

- Idiota, no riguis del que et dic. T'ho pregunto per simplificar, què és important per tu?

- Tot, res,...jo què sé.

- Doncs jo sí que sé què faria.

- Què faries?

- És igual, ja t'ho diré demà.

- Qui t'entengui...

- què dius?

- Res, que t'estimo.

- Jo també.