Jo hi era

Mires com els baixos s’agafen, es col·loquen bé de mides amb aquella pulcritud com aquell que intenta alinear rajoles, la resta de la pinya es va col·locant esperant el crit del cap de pinyes per fer una passa endavant i encaixar-se bé al seu lloc. El silenci cada vegada és més imperial i sents com el cor batega més ràpid del normal, de fet és el de tots el que s’accelera,  la respiració, la tensió en els músculs dels que et rodegen t’ho delata. Els contraforts s’agafen amb força les mans fent el nucli més fort, les agulles entren i s’encaren amb els baixos, els rengles es posen rectes un darrere l’altre, com quan tens una fila de peces de dòmino i, amb el moviment d’una, fas que totes es recolzin endavant. Criden “crosses dins”, agafes aire amb tots els pulmons ben plens, com si així et fessis més petita, t’ajups i entres dins d’un nucli ferm, ho fas amb aquella delicadesa de pensar que estàs envoltada de copes de vidre i no en vols trencar cap. Veus la cara de l’altra crossa, sents la respiració del baix i l’agulla molt aprop teu, també del lateral, ara veus un peu que busca lloc sobre l’espatlla a tocar de la teva cara. Veus peus, mans, boques i nassos, respiracions i concentració, cors que bateguen, músculs tensos, pes i de fons una veu que va cridant, com si retransmetés un partit per la ràdio, t’imagines tots els moviments que passen més amunt del teu cap. No els veus però els notes, els sents. Sents com els peus tremolen, les mans i els braços es tensen encara més fort, els pulmons s’omplen i notes pressió de cossos per tot arreu, ja fa estona que has perdut la identitat i t’has tornat una peça més del trencaclosques. I de cop, el to de la gralla canvia, deixes de respirar per un instant i fas un salt per dins, tothom, en un instant, fa un salt enorme amb els peus clavats a terra i el deixen escapar per l’alè. Notes com el pes va minvant, sembla que ja no facis cap esforç, només tens ganes de que parin de tocar les gralles i poder saltar, amb tots. Perquè cada un, desde el seu punt de vista únic, ho ha viscut indescriptiblement, perquè gràcies a tots hem construït una cosa molt gran, i no es tracta d’un castell, es diu felicitat.

Julieta

A la Júlia sempre li havia agradat que li diguessin Julieta, li recordava les flors del jardí que feien olor a estiu, a aire lliure i a papallones de colors que corrien i volaven més que ella perquè encara que saltés no les podia agafar. Li deien Julieta perquè de petita era com de porcellana, tenien por de trencar-la fent-la gran amb el nom, era com si al cridar-la posessin cotó fluix a les paraules per dir-ho amb més delicadesa, com ella, petita i blanca com una nina d'aquelles que quan s'estiren tanquen els ulls encara que per dormir no es treguin mai les sabatetes de xarol. Pensava que devien tenir els peus molt delicats perquè sempre anaven amb les mateixes sabates, un dia va agafar-ne una i li va voler treure aquelles sabates lluentes per posar-li peücs, però les tenia tan fetes a mida que amb l'intent li van quedar als dits, i la Julieta es va posar a plorar amb totes les forces per la pena que li feia veure la nina trista, la mare li va dir que les nines no es posen tristes però que ja li faria unes sabates noves encara que no fossin tan lluentes perquè pogués tornar a obrir i tancar els ulls amb la mateixa delicadesa de sempre sense patir pel mal de peus.  

I...visca espanya!

M'agrada el meu país, i quan dic el meu país em refereixo aquell que em representa, el que he viscut desde que vaig néixer. El que té una cultura i una llengua pròpies, que he crescut amb aquesta riquesa, el que quan vaig a fora puc dir amb la boca grossa; sóc catalana. Perquè el meu país és Catalunya i n'estic orgullosa.

Respecto els que hi viuen i també es consideren espanyols, en tenen tot el dret, al dni, per desgràcia, això posa. Però crec que una cosa és el concepte país (nació, cultura i llengua pròpies) i l'altre l'Estat, purament polític, encara que no m'agradi.

Em pregunto, si els espanyols estan orgullosos del seu país, de la seva cultura, de la seva llengua. O necessiten, com molts anys enrere (i també no fa tants anys), conquerir nous territoris. Aquella taca negra de la península, que es consideren diferents s'han de sentir orgullosos de ser espanyols, que Espanya és “una, grande y libre!”, quina tonteria això de tenir altres llengües, amb el castellà, o millor dir espanyol, es pot anar arreu (per això molts ja ni es preocupen d'aprendre anglès, francés...bé, això ja és un tema apart). Com menys esforç millor no? No enteneu que com més diversitat millor, que si tots féssim la mateixa cara i penséssim igual el món seria molt monòton? Que no podríem parlar ni discutir res perquè no tindríem res a dir-nos?

Senyors, gràcies a ser catalana domino dues llengües perfectament, quan miro la televisió i canvio de canal, tan és si és en català o castellà, no em suposa cap mena de problema. Aprendre català no és una pèrdua de temps, és una riquesa.

Sí, el català, per sort, l'he aprés a casa, a l'escola, al carrer,...tinc la sort de saber escriure en la llengua que penso. I també en sé en castellà, i una mica d'anglès i francès.

Fa anys, la meva mare, que va estudiar en l'època del franquisme i com bé sabeu la llengua vehicular era el castellà, que ni tan sols es feia classe de llengua catalana, té per costum escriure un diari. Un dia me'n va deixar llegir un tros, jo, que devia tenir uns dotze anys com a molt, li vaig preguntar com és que ho escrivia en castellà si ella parlava en català i pensava en català. I em va respondre que no en sabia d'escriure català, que sempre havia escrit en castellà que era com li havien ensenyat. I decidida li vaig dir, “perquè no escrius tal com penses? Si saps parlar saps escriure.” Desde aquell dia va començar a escriure el diari en català, feia faltes, es clar, de tan en quan m'ho deixava llegir i li corregia, encara ara em pregunta com s'escriu tal paraula o tal altra. De mica en mica ha anat millorant, i molt, i està orgullosa d'escriure amb la seva llengua.

Em pregunto si és això el que volen, que, encara que parlem català, que l'identifiquem com la nostra llengua, acabem tots escrivint en espanyol, i, amb una mica de sort, ja ni el parlem.

Quina gran sort aquests que volen el millor per nosaltres, ens volen treure feina de sobre, per què estudiar en català si en castellà en tenim prou? Si som espanyols no ens fa falta cap més llengua. Gràcies, de debò, gràcies perquè així a partir d'ara em faré espanyola, no m'agrada gens això de parlar una llengua amb història que representa el territori un visc, amb aquesta llengua no es pot anar enlloc. No m'agraden els castells ni les sardanes, que agosarats, fan servir els nens per pujar-los als llocs més perillosos, quin poc sentit comú. Tampoc m'agrada el foc, el foc per fer la barbacoa i menjar una bona “morcilla”, no al carrer. A partir d'ara ballaré sevillanes, aniré a veure com maten els toros, deixaré de menjar amanides i la dieta mediterrània, i parlaré castellà, fins i tot hi pensaré, així deixaré de perdre el temps i seré una espanyola, exemplar.  

eleeleteerreeessa

M'agrada dibuixar lletres, les faig lletges, ni arrodonides ni punxegudes i primes, són una mica xates, les agrupo però no les lligo, són lliures i normals, no m'agraden massa grosses. M'agrada perquè, encara que siguin lletges, agrupades fan patxoca. M'agrada dibuixar-les a poc a poc, elles soles em treuen els pensaments i els fixen en el paper, és com una neteja interna. D'esquerra a dreta, de dalt cap baix. Poc a poc el paper es va tacant, agafant personalitat, de majúscules, minúscules, punts, comes, punts suspensius, exclamacions i interrogants. Llàstima, però, que només pugui dibuixar lletres, i a sobre les faig lletges.

El món dels rumors i els secrets

Fa gràcia veure com últimament les notícies no deixen de ser xiuxiueigs que desmenteixen el que uns diuen per imposar-se uns altres, tothom vol tenir raó. No te'l creguis amb aquell, és un mentider, jo dic la veritat, m'has de fer cas. És una baralla constant de manipulació, de secrets que intenten amagar cobrint-los de paraules esperançadores. Com aquell que sempre traeix i després diu que ara va de debò, que no ho tornarà a fer, perquè tots, innocents, li donem un vot de confiança i ens torni a tirar la pedra, perquè clar, aquesta vegada era inevitable, però no ho tornarà a fer.

Quan les coses van bé, ells fan i desfan i ningú es queixa de res, tan si ho fan bé com malament, mentre jo visqui bé que facin el que vulguin. El problema és quan ja no es viu en un món on el més pobre sembla el més ric, sinó quan el més ric pot ser el més pobre en qualsevol moment. En aquest nou món estem atents a cada petit detall, qualsevol rumor pot canviar la nostra bombolla de benestar, i això mai ho voldríem.

Estan acostumats a que no se'ls mirin amb lupa, a fer grans barbaritats disfressades amb bones paraules i aquí no passa res, anem tirant com sempre, aparentem que tot va bé, que som rics i que el futur serà millor. Perquè, en realitat, ja s'ho trobaran els que vinguin després, sembla que els diners surtin de sota les pedres, els deixem, els utilitzem, en demanem...i ja ho pagarem, ja ho pagaran...

Clar que perquè es pugui pagar el que es deu, algun dia s'ha de guanyar més del que es gasta, però de moment no hi pensem en això, ja treballaran més els nostres fills, els nostres néts. De moment vivim com reis i fem de rics.

Què passarà si tothom s'adona que tot és una gran mentida? Ells ho temen, per això només fan que desmentir-ho, que culpar-se els uns als altres. Però sabeu què? Les grans crisis les causen els rumors, perquè tot rumor, per si mateix fa que s'acabi produint.

Si corre el rumor que el banc no té tots els diners, la gent corre a anar a treure els seus diners del banc, no fos cas es quedés sense si el rumor és cert, és clar que, si tothom va a fer cua per treure diners, el banc no els tindrà tots, el rumor s'acaba convertint en realitat.

És per això que quan algú amb una mica de sentit comú s'atura a qüestionar-los, ells corren i fan discursos de “España va bien”, encara que en realitat tot sigui una mentida, però en els somnis som molt feliços, ningú ho posa en dubte, d'aquí a 30 anys, ja ens ho explicaran, que nosaltres, de moment, vivim molt bé.

Avui decideixo fer vaga

Avui decideixo fer vaga, els professos tindran una cadira més buida, els nens a qui faig classes s'hauran d'espavilar sols, però no em quedaré a casa, sortiré igualment al carrer amb la bicicleta, em penjaré un cartell al coll i m'aniré passejant tranquil·lament fent sonar el timbre ring-ring ring-ring, i, amb la mà dreta, que si la deixo anar del manillar no passa res, agafaré un altaveu i començaré a cridar, JUS TI CI A JUS TI CI A!

Però quin sentit tindria la meva vaga? No faria anar malament a ningú, tothom podria seguir fent vida normal; als professors, tenir un alumne més o menys, no els treu el son, els nens que faig classe es posarien a jugar amb l'ordinador i ja estudiarien un altre dia, més feliços. I la sortida al carrer cridant amb bicicleta, no aturaria el trànsit, i encara distrauria a alguns curiosos. Perquè, doncs, fer vaga si el món seguiria igual?

Jo vull fer vaga però la vull fer perquè s'aturi un tros de món, perquè la gent es queixi dient “què fa aquesta boja?” Vull que em coneguin, que si jo m'aturo, tots s'aturin, que els meus problemes es converteixin en problemes de tothom. Vull tenir poder perquè em supliquin que sigui feliç, que no immobilitzi a tothom, vull...però per aconseguir-ho hauré de preguntar a Aena com ho fan, o a Renfe, o a Tmb, o a..., o treballar amb ells?

Monòleg de petites revolucions

Una nena em va dir, vols un xiclet? I li vaig dir, no gràcies, no en vull. I em va contestar, d'acord, però si en vols diga-ho, has de dir el que penses.

En aquell moment no volia el xiclet, i vaig dir el que pensava, però quantes vegades ens posem límits pel simple fet de pensar que si allò que realment diríem o faríem no es veu en bons ulls? En quin moment passes de ser un nen que diu i fa tot allò que pensa sense pensar en les conseqüències, a posar-te límits i preocupar-te més pel què diran enlloc del què vull?

Tampoc vull ser extremista ni frívola, no és que no fem ni diem el que pensem, bé, potser alguns ho fan més que d'altres, el que vull dir és que pensem massa, frenem els impulsos.

Què passaria si sempre actuéssim com nens? No seria tot més fàcil? Desapareixerien els rancors, les pors, seriem més o menys feliços, però almenys no tindríem l'interrogant de i si..?

M'agrada els dies que trenco la rutina, que dic no, no em ve de gust fer això perquè s'hagi de fer, perquè sempre s'ha fet així. Les petites revolucions del dia a dia et fan sentir viu, et veus com un nen capaç de fer allò que es proposi.

No podem fer-nos petits ni deixar de pensar, però sí que podem ser rebels, deixar-nos dur pels impulsos, i posar més color als llibres escrits amb blanc i negre.

I avui fa sol, aniré a patinar.

vull pintar

Agafaré molts colors, esquitxaré el terra, les parets, em pintaré les mans, la cara, els braços, els cabells i m'estamparé com esquitxos a la paret, dibuixaré sense saber què dibuixar. No vull agafar pinzells, no vull resseguir línies, ni omplir buits. Vull improvisar colors, formes i figures. Vull obrir els ulls i sorprendre'm, sense esperar-me res. Vull un món de colors, sense lletres, paraules ni textos, sense normes, sense camins ni muntanyes ni cims, sense el jo penso i el jo vaig dir, sense el vigila que això serà així. Vull un quadre en blanc, sense esbossos porucs ni línies a seguir. Vull pintar i pintaré, encara que no en sé.

Un nou món d'olors i de sensacions.

L'any nou canvia el dia 1 o 2 de gener? Potser dels propòsits que s'han fet més aquest any és deixar de fumar, tot i que no hi crec jo (en els propòsits per començar l'any). Per fi, quan arribem a casa no sentirem el rastre que deixa l'olor (pudor) de la roba per tot arreu, s'ha acabat fer pudor de tabac, els núvols de fum als bars, a les discoteques, fum que queda enganxat al nas, a la roba i als cabells. Em fa una mica de por per això, ara descobrirem noves olors, de què faran olor els bars? Depenent de l'hora...de cafè? De cervesa? De whisky? O si és una discoteca amb un ambient calorós i a altes hores de la nit, pudor de suor? Suor barrejada amb colònies i alcohol? Serà tota una experiència descobrir aquestes noves olors, ja no podrem dir que tots els bars i pubs fan la mateixa olor/pudor. Cada un serà únic, característic, s'obrirà un món de sentits, el de l'olfacte.

Però, i si la gent no deixa de fumar com pretenen? Desapareixeran les olors del carrer, cada vegada s'omplirà més de fum, de burilles. Hi haurà més gent a fora que a dins??

El carrer serà un lloc social, un lloc de trobada (de fet ja ho és, però més). Quedem per anar a fer un piti? O quedem per anar a fer un cafè? I que se'n farà dels que només fumen per presumir davant de tothom? L'Excusa de fer servir el tabac per lligar serà igual, potser més eficaç, més intima, “surts a fer un piti?” ja no cal el “tens un piti?” “tens foc?”.

Tinc ganes de veure com una llei fa canviar els costums, com reaccionarem, hi haurà una correlació elevada entre refredats i gent que fuma? Molts deixaran de fumar? O encara s'enganxarà més gent? De què farem olor?