Ulls petits li deien, com que quan es posava a riure feia la boca grossa, les galtes li pujaven amunt i els ulls se li tancaven, i això de riure ho feia sovint, tant, que molts no sabien de quin color tenia els ulls, ni el seu nom, tothom el cridava per ulls petits, i ell, encara reia més. Ulls petits com estàs? Ulls petits que m'acompanyes? Ulls petits vols anar al bar? Adéu ulls petits. Fins i tot ell quan pensava es deia ulls petits a si mateix; ulls petits has de fer això, ulls petits has d'anar a comprar,...
un dia va conèixer una noia i, al dir al seu nom, com si fos el més natural, es va presentar com a ulls petits, i va seguir amb la seva cara somrient. La noia es va emprenyar, com li podia estar prenent el pèl d'aquella manera aquell imbècil? I així li va dir, amb una paraula, imbècil, i va marxar, el va deixar allà dret amb els ulls petits. Ulls petits va deixar de somriure, imbècil vés cap a casa que aquí ja no hi fas res, imbècil has d'anar a comprar...
I una pluja forta va caure durant els següents 4 anys, borrant tot lo que havia existit i sigut abans. Una simple frase va borrar l'inocència que per alguna raó indescriptible havia perdurat en ell més enllà de la infancia, i va "madurar" en el sentit acceptat per la seva societat, tornant-se dòcil i rutinari i deixant escapar dia el regal del temps.
ResponEliminaI el món, que gira cansat sobre el seu eix, i la humanitat sensera que es dedica a inventar i a barrallarse van perdre uns ulls petits. I ell mai va a tornar a veure Amelie...
Riu, i el món riurà amb tu, plora, i ploraràs sol. Proverbi coreà