I el van punxar

Era d’aquelles persones series, que no somriuen mai i sempre parlen de temes seriosos i avorrits perquè creuen que parlar d’altres coses és com si es comencessin a fer talls a la pell i tenen por que els surtin els budells i la sang pels forats i quedar-se buits per dins, per això ho tapen bé. Fins i tot tenen por d’esternudar perquè no els surti l’estómac per la boca. Somriuen però no amb totes les forces, fan una tensió als músculs per ensenyar les dents blanques, com qui obra la mà per agafar una cosa, les ensenyen i les amaguen per quedar bé, no perquè els cremi la felicitat i s’hagin d’expressar.

Ell era així però no ho sabia, com quan tens fred però no el sents fins que algú t’ho diu, ningú li havia dit. Escoltaven les seves xerrades avorrides i somreien per fora però per dins tenien ganes d’agafar un punxo i buidar, que ragés la sang a xorro i riure amb totes les forces, feia temps que tenien els músculs massa tensos.

Sor-presses

Va tornar a tancar la porta amb suavitat, va deixar el ram de roses delicadament davant de l’habitació, es va treure les sabates per no fer soroll i, com si hagués d’agafar provisions, va omplir la motxilla amb quatre coses de menjar i roba que va trobar estesa. Es va tornar a posar les sabates i va sortir ràpid al carrer mentre sentia com la seva dona gemegava de plaer.

Agafa'l que s'escapa

Diem lluny perquè tardem a arribar d’aquí a allà, perquè saps, aquí el temps és molt valuós. Per exemple, si hem de caminar deu metres o deu quilòmetres, diem que el lloc que hi ha a deu quilòmetres està més lluny perquè hem de fer més passes per arribar-hi, i per cada passa que fem de més deixem de poder fer altres coses, no podem estar dinant mentre caminem per exemple, d’això en diem temps. Però en canvi podem estar parlant i caminant a la vegada, i ara fins i tot podem estar navegant per internet amb el mòbil mentre anem a un lloc que està lluny, així el temps que tardem és menys temps perquè no cal que deixem de fer altres coses que també ocupen temps?  També el temps pot ser de dia o de nit, i el dividim en hores, vint-i-quatre per ser exactes, cada hora té seixanta minuts i cada minut seixanta segons, i un dia és el que tarda a donar una volta la terra sobre ella mateixa, així si jo dono voltes sobre mi mateixa a la meva velocitat, ja et dic ara que no és com la de la llum, a cada volta que faig li podem dir gir, i podem mesurar els girs que tardes tu d’anar d’aquí a allà, és que les hores, els minuts i els segons són massa seriosos, no trobes? Començaré a rodar, girs, i tu diràs, mentre has fet deu girs he pogut caminar dos-cents metres. I passarem les hores a girs, d’una a una, però a la nit, quan em posi a dormir i pari de girar, també deixarem de contar, d’acord? No trobes que no tenim gaire temps per perdre amb hores i distàncies?

Ens estirarem la pell a tires

Vull dir-te aquelles paraules que, quan les dius, et quedes mut. Mut perquè ja les sabies, i tant, et ressonen dia i nit dins del cap, però són tant sinceres que les amagues sota la pell perquè no s’oxidin amb el sol. I, quan les sents, és com si t’extirpessin la pell que les protegia, com quedar-se amb ossos que no saben caminar, quedar-se mut en dic jo.  Serem sanguinaris, ens estirarem la pell a tires, a poc a poc, sense deixar-ne ni un repèl, i ens dutxarem amb els raigs de sol, ens ensabonarem bé els ossos  i, després, potser tornem a parlar.