M'agrada el meu país, i quan dic el meu país em refereixo aquell que em representa, el que he viscut desde que vaig néixer. El que té una cultura i una llengua pròpies, que he crescut amb aquesta riquesa, el que quan vaig a fora puc dir amb la boca grossa; sóc catalana. Perquè el meu país és Catalunya i n'estic orgullosa.
Respecto els que hi viuen i també es consideren espanyols, en tenen tot el dret, al dni, per desgràcia, això posa. Però crec que una cosa és el concepte país (nació, cultura i llengua pròpies) i l'altre l'Estat, purament polític, encara que no m'agradi.
Em pregunto, si els espanyols estan orgullosos del seu país, de la seva cultura, de la seva llengua. O necessiten, com molts anys enrere (i també no fa tants anys), conquerir nous territoris. Aquella taca negra de la península, que es consideren diferents s'han de sentir orgullosos de ser espanyols, que Espanya és “una, grande y libre!”, quina tonteria això de tenir altres llengües, amb el castellà, o millor dir espanyol, es pot anar arreu (per això molts ja ni es preocupen d'aprendre anglès, francés...bé, això ja és un tema apart). Com menys esforç millor no? No enteneu que com més diversitat millor, que si tots féssim la mateixa cara i penséssim igual el món seria molt monòton? Que no podríem parlar ni discutir res perquè no tindríem res a dir-nos?
Senyors, gràcies a ser catalana domino dues llengües perfectament, quan miro la televisió i canvio de canal, tan és si és en català o castellà, no em suposa cap mena de problema. Aprendre català no és una pèrdua de temps, és una riquesa.
Sí, el català, per sort, l'he aprés a casa, a l'escola, al carrer,...tinc la sort de saber escriure en la llengua que penso. I també en sé en castellà, i una mica d'anglès i francès.
Fa anys, la meva mare, que va estudiar en l'època del franquisme i com bé sabeu la llengua vehicular era el castellà, que ni tan sols es feia classe de llengua catalana, té per costum escriure un diari. Un dia me'n va deixar llegir un tros, jo, que devia tenir uns dotze anys com a molt, li vaig preguntar com és que ho escrivia en castellà si ella parlava en català i pensava en català. I em va respondre que no en sabia d'escriure català, que sempre havia escrit en castellà que era com li havien ensenyat. I decidida li vaig dir, “perquè no escrius tal com penses? Si saps parlar saps escriure.” Desde aquell dia va començar a escriure el diari en català, feia faltes, es clar, de tan en quan m'ho deixava llegir i li corregia, encara ara em pregunta com s'escriu tal paraula o tal altra. De mica en mica ha anat millorant, i molt, i està orgullosa d'escriure amb la seva llengua.
Em pregunto si és això el que volen, que, encara que parlem català, que l'identifiquem com la nostra llengua, acabem tots escrivint en espanyol, i, amb una mica de sort, ja ni el parlem.
Quina gran sort aquests que volen el millor per nosaltres, ens volen treure feina de sobre, per què estudiar en català si en castellà en tenim prou? Si som espanyols no ens fa falta cap més llengua. Gràcies, de debò, gràcies perquè així a partir d'ara em faré espanyola, no m'agrada gens això de parlar una llengua amb història que representa el territori un visc, amb aquesta llengua no es pot anar enlloc. No m'agraden els castells ni les sardanes, que agosarats, fan servir els nens per pujar-los als llocs més perillosos, quin poc sentit comú. Tampoc m'agrada el foc, el foc per fer la barbacoa i menjar una bona “morcilla”, no al carrer. A partir d'ara ballaré sevillanes, aniré a veure com maten els toros, deixaré de menjar amanides i la dieta mediterrània, i parlaré castellà, fins i tot hi pensaré, així deixaré de perdre el temps i seré una espanyola, exemplar.
