Wake me up before you go-go...

El Joan va parar el despertador mandrosament mentre acabava de gaudir dels cinc minuts més que li concedia fins a la pròxima alarma, s'estirava i badallava com cada dia, sense saber que aquell dia havia canviat tot, encara no era conscient que mai tornaria a ser com abans. L'alarma va tornar a sonar sense cap mena de compassió, es va donar per vençut, la va parar, va fer un petó de bon dia a l'Àngela i es va aixecar d'una revolada en direcció a la dutxa.

Era un dimarts tretze d'abril, un matí de plena primavera, la casa il·luminada pels primers raig de sol del dia, amb una claror suau i transparent que el carregava d'energia. Abans de posar-se dins de la dutxa però, va encendre el reproductor de música i curiosament va començar amb la cançó “I feel good” de James Brown, va apujar el volum, i tot ballant s'anava traient la roba al ritme de la música, sentia que l'Àngela li deia alguna cosa de fons però no li va fer cas, estava emocionat cantant i es fonia sota el raig d'aigua. Va sortir amb la tovallola enrotllada a la cintura i abans d'anar a l'habitació va anar a la cuina per preparar unes torrades i dues tasses de cafè, sol amb sucre per ell, tallat amb la llet freda i sacarina per ella, ho va posar tot en una safata, i amb els seus dots de cambrer ho va portar fent acrobàcies fins al llit. Per la finestra entraven dues escletxes de claror que era suficient per distingir les siluetes. Ella seguia mig endormiscada quan el Joan va entrar tot cantant “Angie” dels Rolling Stones i per la porta se sentia amb una mica més d'entonació la música original “Angie, you're beautiful...” li va fer un petó a l'espatlla on els llençols no li arribaven a tapar i va notar com tota ella es posava amb pell de gallina, va estirar els braços tant com va poder per treure's la mandra de sobre i mig a les fosques es van posar a esmorzar.

No és que esmorzessin cada dia al llit, el Joan sabia que a l'Àngela li agradaven les sorpreses, per això ho feia molt de tant en tant, li agradava la cara que feia ella en veure'l fent de cambrer, sempre hi anava en sortint de la dutxa, ella es feia l'endormiscada i mentre badallava i s'estirava, agafava la tovallola que el Joan portava enrotllada i l'estirava amb totes les forces per treure-li, reien, menjaven, es fonien entre llençols i petons.

El “Wake me up before you go-go...” els va fer tornar a la realitat de cop i a les obligacions diàries, ella no havia d'anar a treballar fins a les onze, però ell tenia una classe plena de vint adolescents que l'esperarien a les nou del matí, clar que si no hi anava segur que ferien festa enlloc d'estar tristos. Va agafar el primer que va trobar a l'armari, no es preocupava massa ja que tenia les camises que més li agradaven a la vista, les que no li agradaven massa ja havien anat quedant al fons de l'armari per naturalesa. Es va vestir i amb un tres i no res ja estava al carrer apunt d'agafar l'autobús.

Notava que la gent el mirava diferent, tenia la sensació que es fixaven en ell, però no hi feia cas, pensava que la seva cara transmetia l'alegria que li corria per les venes. Durant el trajecte va tenir temps de fer una ullada al diari que li havien donat abans de pujar a l'autobús, sentia com dues dones comentaven, amb el mateix diari a la mà, la notícia de la portada, va entendre que hi havia hagut una explosió de gas en un pis de l'eixample a la matinada, sense poder acabar d'escoltar-ne els detalls va haver de baixar.

A classe estaven tots revolucionats, parlava i no li feien cas, com si no hi fos, va entrar el John, el professor d'anglès, i els va demanar perdó pel retard, va dir que per passar l'estona els posaria una pel·lícula en versió original, que estiguessin atents perquè després haurien de fer un “summary” i entregar-lo. El Joan no va tenir temps de dir res que en John ja estava posant el projector i tots van callar de cop, va preguntar si no havien de fer classe de català ara enlloc d'anglès, i el John, entretingut mirant el comandament va respondre que avui el professor de català no hi era, que farien anglès.

Com que no hi era? Si sóc jo, el Joan el professor de català, i estic aquí. Va mirar a la Laura, una noia de catorze anys, cabells pèl-rojos, cara pigada, portava una samarreta blanca amb una flor al braç i els cabells recollits amb un monyo fet amb poca traça i dos clips vermells que recollien els cabells que es despenjaven de la goma. Sempre seia a primera fila i era la primera en aixecar la mà per participar, la primera en entregar els deures i en treure excel·lents en tots els exàmens; estava distreta, mirant la pel·lícula. Per un moment es va girar i el va mirar directament, ell li va dir que sortís a corregir els deures, ella, com si no hagués sentit res, va tornar a fixar la mirada a la pantalla.

Desesperat que ningú li fes cas, es va resignar i va treure el diari per acabar de llegir-lo, del darrere al davant com feia sempre, li agradava alterar l'ordre de les coses. Va obrir els ulls com taronges quan va llegir clarament el titular de la portada: “Una explosió a un 4t pis del carrer Diputació deixa sense vida a un jove de trenta anys (Joan A.M) i la seva parella (Àngela F.G) de vint-i-nou”, acompanyat d'una foto del seu portal negre del fum.