Avui, no sé per què, he recordat que tinc un blog, hi així per curiositat l'he obert, Marroc és la paraula que m'ha vingut al cap quan ho he vist. Quan estava allà, vaig escriure una mica quatre aventures a corre-cuita, amb un teclat francès que era impossible de dominar, i amb poc temps per escriure per tenir ganes de sortir a viure.
No m'agrada publicar què faig pel blog, un lloc accessible per a qualsevol, de fet, tampoc ho faré, simplement unes reflexions, algunes curiositats que m'agrada compartir, una mica de conclusió de què va ser tot allò, que van significar vint dies marxant aparentment sola, sense conèixer ningú, allà, a la ciutat que fa fred a ple juliol quan a Marrakesh estan a 40 graus.
A la maleta hi portava ganes, ganes de conèixer, de conviure, de viure.
Cal a dir, que el primer dia, perduda per allà, sense saber com anar a Essaouira, amb taxistes que ens volien pendre el pèl de mala manera, em vaig atabalar una mica, però per altra banda, les casualitats de la vida, la sort, no sé com es pot descriure si hi ha alguna cosa que fa que les coses passin com passen, va fer que tot sortís bé.
A mesura que anaven passant els dies m'anava enamorant del Marroc, de l'amabilitat que té la gent, i començava a tenir rancúnia al nostre consumisme, veies senzillesa i felicitat, poques preocupacions, viure el dia a dia, treballar, molt, però no aspirar a gran cosa.
La tornada a la realitat, al consumisme, m'ha fet reflexionar una mica, com si tot el viscut fos només un parèntesi, no podem canviar la nostra realitat, hi estem massa acostumats, aspirem a masses coses, però com deia John Lennon, i no em canso de repetir, “Life is what happens when you're busy making other plans”.
De la mateixa manera que vaig marxar amb la maleta plena de ganes, l'he tornat amb molt records, somriures, experiències, amics, i una mica més de felicitat.
Costa resumir tot en quatre linies, ni cal resumir-ho, cal guardar-ho ben guardat, en una caixa, i de tan en quan, obrir-la i aprendre'n, somriure.
