Jo hi era

Mires com els baixos s’agafen, es col·loquen bé de mides amb aquella pulcritud com aquell que intenta alinear rajoles, la resta de la pinya es va col·locant esperant el crit del cap de pinyes per fer una passa endavant i encaixar-se bé al seu lloc. El silenci cada vegada és més imperial i sents com el cor batega més ràpid del normal, de fet és el de tots el que s’accelera,  la respiració, la tensió en els músculs dels que et rodegen t’ho delata. Els contraforts s’agafen amb força les mans fent el nucli més fort, les agulles entren i s’encaren amb els baixos, els rengles es posen rectes un darrere l’altre, com quan tens una fila de peces de dòmino i, amb el moviment d’una, fas que totes es recolzin endavant. Criden “crosses dins”, agafes aire amb tots els pulmons ben plens, com si així et fessis més petita, t’ajups i entres dins d’un nucli ferm, ho fas amb aquella delicadesa de pensar que estàs envoltada de copes de vidre i no en vols trencar cap. Veus la cara de l’altra crossa, sents la respiració del baix i l’agulla molt aprop teu, també del lateral, ara veus un peu que busca lloc sobre l’espatlla a tocar de la teva cara. Veus peus, mans, boques i nassos, respiracions i concentració, cors que bateguen, músculs tensos, pes i de fons una veu que va cridant, com si retransmetés un partit per la ràdio, t’imagines tots els moviments que passen més amunt del teu cap. No els veus però els notes, els sents. Sents com els peus tremolen, les mans i els braços es tensen encara més fort, els pulmons s’omplen i notes pressió de cossos per tot arreu, ja fa estona que has perdut la identitat i t’has tornat una peça més del trencaclosques. I de cop, el to de la gralla canvia, deixes de respirar per un instant i fas un salt per dins, tothom, en un instant, fa un salt enorme amb els peus clavats a terra i el deixen escapar per l’alè. Notes com el pes va minvant, sembla que ja no facis cap esforç, només tens ganes de que parin de tocar les gralles i poder saltar, amb tots. Perquè cada un, desde el seu punt de vista únic, ho ha viscut indescriptiblement, perquè gràcies a tots hem construït una cosa molt gran, i no es tracta d’un castell, es diu felicitat.