Primavera

"I amb el març la primavera,
amb la primavera les flors,
amb les flors les olors,
amb les olors els sentiments,
amb els sentiments les mirades,
amb les mirades els desitjos,
amb els desitjos les paraules,
amb les paraules, poesia."

El carrer és massa de tothom

Vivint a Barcelona, comences a trobar normals coses que a Igualada ni t'hauries imaginat; els pakistanesos que et persegueixen perquè els compris una cervezabeer, les estàtues humanes de les rambles, els pianos al mig d'una plaça, els llibres amagats entre les plantes, gent sense sostre per tota la ciutat,...i moltes coses més.

Avui, anant, com ja comença a ser massa habitual, a la biblioteca que està just davant de casa meva, he vist, al parc que l'envolta, uns indigents, bé, uns no, són els de cada dia, ja formen part del parc, del barri, són els meus veïns. Normalment són dos, un home i una dona, d'una mitjana edat, els dos són d'estatura petita, una mica vermellets de cara, i amb aquella mirada perduda que no saps en què estan pensant. Tenen la casa muntada en un racó del parc, la seva casa està formada per matalassos, mantes, jerseis i unes bosses que hi deuen portar la seva vida en quatre objectes transportables. Sempre estan els dos junts asseguts sobre la pedra de la barana, descansant sobre els matalassos i ben coberts de mantes, o, quan plou, agafen la seva casa i la traslladen sota d'un portal per protegir-se de la pluja. També tenen visites, es queden allà ajaguts a la barana xerrant o contemplant la gent que passa, tot prenent una copa de vi de bric, o fumant. L'altre dia passava una dona fumant i l'home va parar la mà, ella li va donar una cigarreta i ell va fer gràcies amb el cap. Formen part del barri, de l'ambient de Barcelona.

La cosa és que avui n'he vist un, (crec que no era el de la parella, sinó un que de vegades els ve a veure) estirat davant de la biblioteca, a plena hora de moviment pel carrer, masturbant-se descaradament allà al mig. Primer m'ha sobtat, però no és la primera vegada que veig situacions com aquestes al mig de Barcelona, altres vegades eren homes exhibicionistes que volien provocar i, a sobre, et seguien i deien coses i els havies d'evitar com podies. En canvi, aquest home, estava allà, mirant el cel i sense la intenció de molestar a ningú, no és que sigui agradable veure això, però tampoc m'ha molestat, m'he preguntat que, sent homes sense casa, també tenen unes necessitats, també fan el que l'altra gent fa a casa, amagats dels ulls dels altres, ells no es poden amagar, no tenen un lloc seu, íntim. No és que trobi normal que es masturbin a ple dia als ulls de tothom al mig del carrer, sinó que m'ha fet preguntar quin és el seu lloc íntim. On van sabent que no els veurà ningú? on ploren, on riuen, on fan l'amor, on? El carrer és massa de tothom.

Estic enamorada

L'altre dia vaig llegir, en el Diccionari per a ociosos (de Joan Fuster) que l'amor és un invent del segle XII, es va estendre amb els trobadors, més tard amb la literatura, i actualment, a l'abast de tothom. I, sincerament, no li falta raó. També diu, que si mai no haguéssim vist pel·lícules “romàntiques”, llegit llibres amb el fil conductor de l'amor, si no se'n parles tant, si amor fos una paraula desconeguda, molts no estarien enamorats, perquè l'amor s'ha cultivat amb les paraules, amb la idea que uns van plasmar en poemes, en cançons. A mesura que s'anava estenent per les diferents classes socials, la gent s'anava enamorant, abans no, abans només era simple rutina, necessitat, el més pur instint animal o interès, digueu-li com vulgueu, abans les persones no s'estimaven, abans de que algú fes del seu patiment per no aconseguir una dona i plena felicitat al aconseguir-la una cançó, una cançó trobadoresca, la paraula amor no existia, no estaven enamorats! I, ara, diuen que l'amor mou el món, que el fa girar amb totes les seves forces, que és tan natural enamorar-se com respirar. Qui ets si no estàs enamorat, si no creus en l'amor? Quin sentit tenen les paraules, els llibres, les pel·lícules; la vida?
Jo, per no sentir-me fora de lloc, també estic enamorada, enamorada de les coses, de la vida, però enamorada de l'amor no, perquè l'amor perfecte, tan com ens el volen fer creure, només està en els llibres, en el Romeu i Julieta de Shakespeare, i la perfecció no té gràcia, tothom sap com és, jo estic enamorada de les coses imperfectes, són més boniques, més reals.

Coneguts

Molts són els que em creuen conèixer, pocs els que em coneixen, i tots són essencials, el teatre de la vida té més sentit quan algú sap desxifrar el teu paper, encara que se'l inventi, no deixa de ser divertit.
I et coneixia, o això creia, si conèixer vol dir saber com et dius i poder intercanviar quatre paraules, sí, et coneixia, però érem això, simples coneguts. Tinc la mania de classificar les coses per aclarir-me les idees, classifico els bolígrafs; els blaus i els negres, els que funcionen i els que estan gastats, classifico les paraules; les que m'agraden, les que em deixen indiferent i les que no m'agraden, i, per defecte, també classifico les persones; les que conec, les que em coneixen, i les que ens coneixem.
Podríem dir que estaves dins del primer grup, de les persones que coneixia, simplement això, de vista, de parlar, dels que quan intercanvies una mirada et deixen gairebé indiferent. Però un dia, aquell dia, la teva mirada no em va deixar indiferent, vas passar al grup de mirades que tenien una cosa a dir-me, que m'inspiraven confiança, curiositat, i, de mica en mica, em vas conèixer, ens vam conèixer.

El dia X

Tornava a tenir aquella sensació d'una bola que es concentrava a l'estómac, totes les energies es convertien en nervis i els ulls com taronges. Sabia que li passaria això, per prevenir es va prendre tres, no una no, tres til·les abans d'anar a dormir, una darrere l'altra, casi cremant-se la llengua, com si com més ràpid se les prengués, l'efecte seria més immediat. Ho va deixar tot apunt, sabia que quan sonés el despertador ja seria el dia X, aquell que va marcar a la agenda tan bon punt el va saber, sabia perfectament que seria un dimarts i podia situar els altres dies de la setmana en funció d'aquell dia. Ho veia tant llunyà i alhora tant aprop. Deia que havia de deixar enllestides moltes coses abans i, quan se'n va adonar, el temps se li havia tirat a sobre, sense contemplacions, com un tigre quan es llença sobre la seva presa, el temps estava fora del seu abast, de les fitxes que podia moure en una partida d'escacs. El que semblava un futur molt llunyà ja podia contar amb els dits de la mà els dies que faltaven, un compte enrere mental que no el deixava respirar tranquil·lament, a mesura que els dies es restaven, li venia una angoixa al pit que en varies ocasions ho hauria engegat tot a rodar. Però ara només era qüestió d'hores, estava preparat, o això creia, l'únic que volia era dormir, treure's aquell nus de la panxa que no el deixava dormir, descansar per despertar-se al dia X, i viure'l, viure'l intensament, perquè després els dies ja seran l'endemà del dia X.

La casa...

Avui, fora de context, semiaïllada del món internàutic (i desintoxicant-me dels mals vicis), no tinc ganes d'escriure, però sí de llegir, i crec que aquest text és escencial, feu-hi un cop d'ull.

i el mar...!

Et posseeix aquella sensació que sempre estàs fent el mateix, que et guies per les rutines, pels horaris pel “he de” enlloc del “vull”. El voler costa de pensar-lo, i, com el peix que es mossega la cua, segueixes “havent de” per simple comoditat, perquè algú ja ho ha decidit per tu, o per la teva pròpia consciència. Un dia dius prou, avui agafo el volant i el giro en direcció contraria, tens ganes de descobrir què hi ha entre els carrers que et coneixes de memòria, tens ganes de descobrir i devorar aquells racons que pocs han vist, tens ganes de canviar la mirada, de deixar de veure per mirar, de deixar de ser per sentir.
I, t'adones que són els dies com aquests, les petites coses, les converses i les persones què realment dóna sentit a la vida, a la meva vida; les rutines em cansen, les il·lusions em fan viure.

Res

• Com que no tinc res a dir, no dic res.
• Ara estàs parlant i, si parles, és perquè tens alguna cosa a dir
• sí, tenia, ja ho he dit tot
• tot? Ja ho has dit tot? I si et faig preguntes no respondràs?
• No ho sé, depèn de les preguntes
• què t'he de preguntar perquè em responguis?
• Creus que això és una pregunta? Aquestes són de les que no contesto
• d'acord, doncs jo tampoc parlo perquè ja no sé què dir
• i et sembla bé això?
• El què?
• Que t'indignis perquè jo no tinc res a dir i tu tampoc parles
• estem parlant
• de què parlem si no tenim res a dir?
• De res
• m'agrada això de no parlar de res