El carrer és massa de tothom

Vivint a Barcelona, comences a trobar normals coses que a Igualada ni t'hauries imaginat; els pakistanesos que et persegueixen perquè els compris una cervezabeer, les estàtues humanes de les rambles, els pianos al mig d'una plaça, els llibres amagats entre les plantes, gent sense sostre per tota la ciutat,...i moltes coses més.

Avui, anant, com ja comença a ser massa habitual, a la biblioteca que està just davant de casa meva, he vist, al parc que l'envolta, uns indigents, bé, uns no, són els de cada dia, ja formen part del parc, del barri, són els meus veïns. Normalment són dos, un home i una dona, d'una mitjana edat, els dos són d'estatura petita, una mica vermellets de cara, i amb aquella mirada perduda que no saps en què estan pensant. Tenen la casa muntada en un racó del parc, la seva casa està formada per matalassos, mantes, jerseis i unes bosses que hi deuen portar la seva vida en quatre objectes transportables. Sempre estan els dos junts asseguts sobre la pedra de la barana, descansant sobre els matalassos i ben coberts de mantes, o, quan plou, agafen la seva casa i la traslladen sota d'un portal per protegir-se de la pluja. També tenen visites, es queden allà ajaguts a la barana xerrant o contemplant la gent que passa, tot prenent una copa de vi de bric, o fumant. L'altre dia passava una dona fumant i l'home va parar la mà, ella li va donar una cigarreta i ell va fer gràcies amb el cap. Formen part del barri, de l'ambient de Barcelona.

La cosa és que avui n'he vist un, (crec que no era el de la parella, sinó un que de vegades els ve a veure) estirat davant de la biblioteca, a plena hora de moviment pel carrer, masturbant-se descaradament allà al mig. Primer m'ha sobtat, però no és la primera vegada que veig situacions com aquestes al mig de Barcelona, altres vegades eren homes exhibicionistes que volien provocar i, a sobre, et seguien i deien coses i els havies d'evitar com podies. En canvi, aquest home, estava allà, mirant el cel i sense la intenció de molestar a ningú, no és que sigui agradable veure això, però tampoc m'ha molestat, m'he preguntat que, sent homes sense casa, també tenen unes necessitats, també fan el que l'altra gent fa a casa, amagats dels ulls dels altres, ells no es poden amagar, no tenen un lloc seu, íntim. No és que trobi normal que es masturbin a ple dia als ulls de tothom al mig del carrer, sinó que m'ha fet preguntar quin és el seu lloc íntim. On van sabent que no els veurà ningú? on ploren, on riuen, on fan l'amor, on? El carrer és massa de tothom.