el temps passa...

Com qui no vol la cosa ja ha passat una setmana, i sembla que ara tots estem fent un compte enrere i ens comencem a posar nostalgics. Aqui els dies passen molt rapid, massa. Els matins treballem,be, treballar potser no seria la paraula mes adequada, pintem la paret, ens esquitxem, descansem, perque l'altre dia vam fer reunio i resulta que si treballem massa s'acabara la feina i no tindrem res a fer, aixi que ens ho prenem amb calma. Crec que el motiu del camp de treball no es nomes pintar un local, sino que a mes a mes, i potser el principal objectiu, es un intercanvi intercultural, unes colonies per a majors d'edat. Som a vora trenta (ha anat venint gent progressivament), l'ambient no podia ser millor per aixo, com es diria en catala, fem pinya.
Despres de sopar hi ha la tradicio de fumar "shisha", cada dia en fan unes 4, i l'altre dia em van enredar per provar-ho. Despres quan vam sortir uns quants pel centre a prendre algo, em van confessar que hi posaven realment, i jo que no volia fumar... vam anar els dos catalans i una anglesa amb sis marroquins, ens volien portar a una discoteca, pero vam acabar a una terrassa on podiem beure alcohol, forsa plena de guiris, ens preguntaven com es que bebiem al nostre pais, quina sensacio era la de prendre una birra o acabar borratxos, alguns mai han tastat l'alcohol, la religio els ho prohibeix, va ser divertit.
Aquest cap de setmana hem visitat Safi, ens hem quedat a dormir a casa d'un dels responsables del camp, una casa amb un pis amb tres habitacions plenes de sofas, hi hem cabut uns 20. La seva mare ens va fer el menjar, tots menjant del mateix plat com es tradicio, sense forquilla, ni ganivet ni res, un tros de pa i amb les mans, cada dia vaig perfeccionant la tecnica.
De Safi hem vist com feien ceramica, despres hem anat al punt mes alt de la ciutat a fer un beure, i baixant com podiem per roques fins arribar a veure la posta del sol a la platja. Fer una foguera i cantar cansons en arab que no entenia res de res.
Ahir vam anar a la platja, i jo amb el biquini i la crema solar a Essaouira, estic com un pebrotet.
Coses que m'han cridat l'atencio: quan vas al mercat a comprar pollastres, els tenen tots voltant per un corral, tu tries el que vols i el maten alla mateix i te'l donen. A safi la gent esten la roba al mig de carrer, pots anar per una vorera i veure com hi ha roba penjada amb un fil com si fos a casa d'algu. No tenen horaris per treballar, treballen molt, desde ben d'hora al mati, fins a les 12 de la nit o passades. Posen molt sucre a tot arreu, un diabetic tindria problemes aqui, els pastissets son tots molt ensucrats i molt bons (cada dia se n'ha de provar un o altre..). Per picar a mitja tarda hi han parades que venen cigrons i faves.
be, paro d'escriure, perque de coses per explicar ni han moltes, pero encara mes per viure-les, i nomes queden...10 dies? :)

continuacio

Estavem la francesa, laltra catalana i jo a lestacio de busos a les 9 del vespre, sense que cap bus sortis fins lendema i un home que ens perseguia perque paguessim una fortuna per anar amb taxi. Jo hauria dhaver anat a Essaouira aquell mateix dia perque mesperaven, pero no hi havia manera. La francesa va trucar a un noi que conexia de Marrakesh (es veu que es dun club dinternet que ofereixen allotjament, tu tens dret dallotjarte si ho necessites un dia a casa dalgu que sigui daquest grup, pero a canvi tambe has dacceptar que vinguin a casa seva si ho necessiten) el noi va acceptar que hi anessim les tres. Vam agafar un petit taxi i cap alla, el noi molt amable i una casa preciosa, vam haver de mirar la final del mundial, i el marroqui content de que guanyes espanya (pero jo ja vaig explicar que en pensava). Despres vam anar a sopar a fora, tothom ens mirava massa, pero no deien res perque anavem amb un daqui. La calor, tot i el vespre, insuportable. Al tornar a casa van venir dos amics del noi i vam estar xerrant una estona (aqui vaig veure que el meu nivell de frances ha de millorar...) i ens van ajudar per indicar-nos que haviem de fer lendema. A mitja nit, em vaig despertar quan vaig sentir com resaven, se sentia com un altaveu que ressonava, devien ser les 5.
Dilluns al mati, ja acomiadantme de la catalana i la francesa, vaig agafar un taxi per anar a lestacio i agafar lautobus com mhavien dit. Pero el bus que havia dagafar ja estva ple (i sortia al cap de mitja hora!) em van convencer per agafar el de gran categoria (100 Dh =10€), semblava una limosina per dins. Tres hores per arribar a Essaouira!
Un cop a la ciutat, que encara que sembli impossible fa fred, vaig agafar un taxi cap on mindicaven les instruccions del camp de treball, pero alla no hi havia cap camp de treball, sense voler-ho em vaig posar dins duna casa, i em van indicar com van poder, pero no tenien cap idea don podia ser alla on havia danar. Vaig trucar i al final em van venir a buscar, semblava impossible, ja no estic perduda!
Al camp la gent es molt amable, som uns 15, hi ha un catala, tres francesos, coreanes, i marroquins. Quan vaig arribar ja havien fet la feina del mati, vam dinar de seguida (molt bo tot) i a passejar per Medina (un dia daquests anire a regatejar i firarme be, hi ha unes sabates, uns mocadors,...!!!) i al tornar vaig gaudir duna bona dutxa amb galleda, sisi, no tenim dutxa! hi ha un forat a terra i una aixeta amb aigua freda.
Aquest mati, despres desmorzar em comensat la feina, tots amb rasclets anar traient capes de pintura de fora de ledifici, crec que encara estic tota blanca, pero es fa amb la calma, treballem, ebs ho mirem, ens porten el te, ens estirem al sol, tornem a treballar, i recollim i cap a fer el dinar.
Esta tot molt organitzat, no volen que treballem de mes si al nostre grup no ens toca.
Ara teniem descans, hem jugat una estona al domino i una coreana i jo ens hem escapat el civer, despres anirem a la platja.
Aixo es vida, i tot es precios. Avui haurem de fer mes fotos.

primer dia al camp

Tot i que em semblava impossible, ja he arribat al camp. Ahir just a lavio vaig coneixer una altra noia catalana qua tambe venia a fer un camp pero ella a safi i jo a essaouira. Just arribar a laeroport ja ens van intentar prendre el pel, 1000Dh per anar amb taxi a Essaouira quan el que ens van dir que el que costava son 50? no way! vam agafar un bus que ens portava cap a lestacio de busos, i vam coneixer una francesa que justament feia el mateix camp que ella. Un cop alla lacusacio va ser constant, semblava que portessim euros enganxats al front. El preu del taxi es va rebaixar a 600 Dh..i surprise! a les 9 ja no hi havien busos;;;continuara pq he de marxar a sopar

Indignada potser seria la paraula

Estic enfadada, indignada potser seria la paraula més adequada. Ahir llegia el text del Zapatero a la Vanguardia referent a l'Estatut, i la veritat és que semblava que encara li hem de donar les gràcies.
I jo li dic, gràcies senyor Zapatero, es mereix el premi de la falsedat. Ens queixàvem que quan governava el PP era insuportable l'odi que creaven envers Catalunya, i vam respirar una mica quan la cosa va canviar a les esquerres, però realment no noto el canvi, segueixo veient una crispació d'Espanya cap a Catalunya, es posen la màscara de simpàtics i segueixen actuant igual o pitjor. No ens accepten, no ens respecten, no volen dialogar, ens odien, ens envegen i nosaltres, pel bé de tots, encara hem de donar les gràcies? Gràcies a què?
Gràcies per robar-me cada dia, gràcies per negar-me la meva identitat, gràcies per clavar-me punyalades a l'esquena, gràcies per deixar-me decidir, gràcies per la meva llibertat, gràcies per les ajudes que rebo, gràcies pels magnífics transports, gràcies per tenir el carnet d'identitat d'un país que és l'enveja d'Europa, gràcies per la gran educació, gràcies per fer que cada dia visqui en un país millor, gràcies per tot, o millor ho dic en castellà? En espanyol? Si dono les gràcies en català no m'entendrà, en anglès menys, ho faré com ell, donaré les gràcies amb un somriure, i per dins riuré molt, de la seva cara d'imbècil.
I què hem de fer si no ens escolten? Si no ens respecten? Si només ens utilitzen?
Senyor Zapatero, jo sóc catalana, i si vostè representa el seu poble, a mi no em representa, m'avergonyeix.