Dissimulant

Sinceritat, aquella que quan menys t'ho esperes fa mal, com una punyalada, com agafar una rosa plena d'espines ben fort, encuriosida, la buscava sense parar, volia saber-ne el seu verdader significat. La cercava en les mirades, com si darrere de la nineta s'amagués un codi indesxifrable que posat en conjunt em digués alguna cosa. Però s'amagaven, els ulls els amagaven sota un paraigües, sota unes ulleres, o simplement els llençaven cap a una línia infinita. Un dia, però, eren foc, eren clars, miraven tant directament que em van espantar, i, sense voler, vaig acotar el cap i em vaig posar les ulleres.

Senzillesa és una paraula feliç

I jugaven, com sempre havien fet, per instint, es divertien sense preguntar-se perquè, els ulls d'ella irradiaven de felicitat quan veia el resultat del que havien estat fent, i ell, sota el nas, per molt que ho volgués dissimular, deixava escapar un somriure, ella tenia un riure tant fort que li enganxava la felicitat amb les seves rialles escandaloses i no ho sabien dissimular, eren feliços, així, sense motiu aparent.

Un cop d'aire fred en un dia calorós

Vaig captar aquell moment d'una manera que ni la millor càmera, ni el millor fotògraf ho haurien pogut captar millor, encara que en fessin mil fotos, encara que ho gravessin a càmera lenta, en aquell precís moment va ser molt millor que tot això. L'energia del seu crit, els seus ulls que estaven desorbitats, la tensió que estirava cada una de les seves venes, seus músculs. Era com un cop d'aire fred que passa en un dia calorós, com l'instant que es desenganxa una fulla de l'arbre, va ser això, un instant.

(Esperan)ces

Feia temps que es mirava aquella caixa amb curiositat, tenia el pressentiment de que quan l'obris li vindrien un munt de records al cap, com si a dins hi haguessin bocins de vida en forma d'objectes. Cada dia quan, sense voler, hi passava la mirada per sobre, li recorria la curiositat pel cos, però aquesta sensació li agradava, obrir-la hauria estat perdre la imaginació, perdre aquesta sensació tan agradable.

Peces delicades

El vidre, el vidre és una peça delicada, has d'anar amb compte si l'agafes, sempre hi quedarà la teva empremta marcada, la pots esborrar amb un drap, però igualment l'hauràs de tocar per esborrar-ho. Quan l'agafes, amb aquella por que saps que si cau es trencarà, ho fas amb tota la delicadesa possible, però de sobte, sense ni tan sols adonar-te'n, sense poder-ho impedir amb totes les teves forces, cau, el vidre et cau de les mans a terra, es dibuixa la paraula catàstrofe al teu cap, veus l'objecte com cau i que, per molt que desitgis que no, s'acabarà trencant. Un cop sec al terra i mil bocins, mil, escampat per tot arreu. El reculls amb la mirada i intentes encaixar les peces, en són tantes, que creus que mai ho podràs deixar com era abans, sense cap esquerda, resplendent, veus que l'hauries d'haver deixat on era, mirant com brillava des de la distància. Peces delicades en dic jo, i, com el vidre, tantes altres.

Temps

Temps, temps és la paraula que utilitzem per descriure els nostres límits, temps no és més que la nostra percepció, la nostra memòria, què seríem si no tinguéssim la percepció del temps? Si no recordéssim? El temps ens situa en el nostre espai mental, i ens permet anar més enllà, però no gaire més enllà de la nostra ment, dels nostres límits. Ara és ara perquè recordo un abans i tinc la percepció d'un futur. Que curiós el món que ens hem inventat, vivim al món de les nostres percepcions. De quin color realment són les coses? Només en veiem el que la llum i els nostres ulls en desxifren, com seria el món amb una perspectiva diferent? M'agrada ser part d'un experiment, de saber desxifrar sons que en diem paraules, de saber llegir símbols que en diem lletres, de viure un temps que en diem present, m'agrada aquest món que ens hem inventat, m'agrada perquè tots compartim les mateixes percepcions i ens podem explicar les coses, que curiós és el temps.

Feu un cop d'ull a això.

Sentint la sorra entre els dits

La sorra entre els dits sento,

enmig d’onades que s’atansen,

ara sí - ara no,

ara ve - ara torna;

vaig mirant vers l’horitzó,

caminant sense aturar-me,

un peu rere l’altre,

em deixo endur pel vent

que em guia a tirar endavant,

i m’enganyo a mi mateixa,

pensant que la terra és plana,

que hi ha una infinita línia,

dividint el mar i el cel,

i, quan hi arribes,

pots aixecar la mà,

acaronar els núvols,

fer un salt, la lluna,

fer-ne dos, el sol.

Ella

Ella, silenciosa com el sospir de l'aire,

seu tremolosa amb el cap cot sota una manta, 

amb un esguard indefens contempla de reüll

com el marit tanca furiós la porta i, sense voler,

de sota el morat, li regalima una llàgrima.

Rastres

Vaig mirar els seus ulls i en vaig tenir prou en veure el reflex del seu esguard brillant que eren llàgrimes el que eixugava tímidament amb un mocador. Tenia la mirada clavada en la profunditat de la sorra com si la ràbia dialogués amb el silenci i poc a poc arribessin a un acord. Es va adonar de la meva presència, potser del fet que em preguntava què li passava, es va aixecar neguitosament i marxà caminant sota els arbres, em vaig quedar mirant la seva silueta i poc després vaig descobrir que s'havia deixat una carta on seia. No la vaig agafar, i avui, encara hi és.

Taques

Diuen que els somnis no són més que somnis, que somiar no vol dir rumiar, rumiar, m'agrada el soroll que fa quan pronuncies aquesta paraula, és com si s'omplís d'energia, com quan estàs engegant el motor d'un cotxe, rumiar, però hem quedat que rumiar s'assembla amb somiar, però no és el mateix, jo puc somiar desperta o adormida, en canvi, per rumiar, he d'estar desperta, desperta sense somiar, perquè somiant penses, i que complicat que és pensar, pensant-ho bé esborraria tot el que penso, per pensar només que no penso, en blanc, de blanc pintaria les parets, les pintaria blanques i hi escriuria paraules, les paraules que esborraria dels meus somnis, així no hauria de pensar, i tindria les parets blanques, com la neu, però la neu no és blanca, és pura, i no crec que la ment pogués ser pura, té taques, com les que queden a la paret després d'escriure paraules.

(no) m'agrada

No m'agraden els dies de pluja, són grisos, tristos, apagats, fa fred, se't arronsa el nas i encongeixes les espatlles. No m'agrada portar paraigües, m'agrada tenir les mans lliures, i mullar-me, mullar-me sí que m'agrada, però o poc o molt, o poques gotes que s'evaporen soles, o moltes i quedar xopa que has d'escórrer la roba, les coses a mitges no m'agraden, em molesten. M'agraden els dies clars, em donen energia, crec que tinc una bateria recarregable que es carrega amb el sol, el sol em dóna ganes, ganes de fer coses, la pluja me les treu i les llença sense que les pugui veure, que egoista que és la pluja! Jo prefereixo el sol, o la lluna, m'agrada la nit, m'encanta, em transmet silenci, tranquil·litat o bogeria, la nit és extrems, sí o no, no m'agraden les coses a mitges, m'avorreixen.