Rastres

Vaig mirar els seus ulls i en vaig tenir prou en veure el reflex del seu esguard brillant que eren llàgrimes el que eixugava tímidament amb un mocador. Tenia la mirada clavada en la profunditat de la sorra com si la ràbia dialogués amb el silenci i poc a poc arribessin a un acord. Es va adonar de la meva presència, potser del fet que em preguntava què li passava, es va aixecar neguitosament i marxà caminant sota els arbres, em vaig quedar mirant la seva silueta i poc després vaig descobrir que s'havia deixat una carta on seia. No la vaig agafar, i avui, encara hi és.