La sorra entre els dits sento,
enmig d’onades que s’atansen,
ara sí - ara no,
ara ve - ara torna;
vaig mirant vers l’horitzó,
caminant sense aturar-me,
un peu rere l’altre,
em deixo endur pel vent
que em guia a tirar endavant,
i m’enganyo a mi mateixa,
pensant que la terra és plana,
que hi ha una infinita línia,
dividint el mar i el cel,
i, quan hi arribes,
pots aixecar la mà,
acaronar els núvols,
fer un salt, la lluna,
fer-ne dos, el sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada