Indignada potser seria la paraula

Estic enfadada, indignada potser seria la paraula més adequada. Ahir llegia el text del Zapatero a la Vanguardia referent a l'Estatut, i la veritat és que semblava que encara li hem de donar les gràcies.
I jo li dic, gràcies senyor Zapatero, es mereix el premi de la falsedat. Ens queixàvem que quan governava el PP era insuportable l'odi que creaven envers Catalunya, i vam respirar una mica quan la cosa va canviar a les esquerres, però realment no noto el canvi, segueixo veient una crispació d'Espanya cap a Catalunya, es posen la màscara de simpàtics i segueixen actuant igual o pitjor. No ens accepten, no ens respecten, no volen dialogar, ens odien, ens envegen i nosaltres, pel bé de tots, encara hem de donar les gràcies? Gràcies a què?
Gràcies per robar-me cada dia, gràcies per negar-me la meva identitat, gràcies per clavar-me punyalades a l'esquena, gràcies per deixar-me decidir, gràcies per la meva llibertat, gràcies per les ajudes que rebo, gràcies pels magnífics transports, gràcies per tenir el carnet d'identitat d'un país que és l'enveja d'Europa, gràcies per la gran educació, gràcies per fer que cada dia visqui en un país millor, gràcies per tot, o millor ho dic en castellà? En espanyol? Si dono les gràcies en català no m'entendrà, en anglès menys, ho faré com ell, donaré les gràcies amb un somriure, i per dins riuré molt, de la seva cara d'imbècil.
I què hem de fer si no ens escolten? Si no ens respecten? Si només ens utilitzen?
Senyor Zapatero, jo sóc catalana, i si vostè representa el seu poble, a mi no em representa, m'avergonyeix.