Ulls petits li deien, com que quan es posava a riure feia la boca grossa, les galtes li pujaven amunt i els ulls se li tancaven, i això de riure ho feia sovint, tant, que molts no sabien de quin color tenia els ulls, ni el seu nom, tothom el cridava per ulls petits, i ell, encara reia més. Ulls petits com estàs? Ulls petits que m'acompanyes? Ulls petits vols anar al bar? Adéu ulls petits. Fins i tot ell quan pensava es deia ulls petits a si mateix; ulls petits has de fer això, ulls petits has d'anar a comprar,...
un dia va conèixer una noia i, al dir al seu nom, com si fos el més natural, es va presentar com a ulls petits, i va seguir amb la seva cara somrient. La noia es va emprenyar, com li podia estar prenent el pèl d'aquella manera aquell imbècil? I així li va dir, amb una paraula, imbècil, i va marxar, el va deixar allà dret amb els ulls petits. Ulls petits va deixar de somriure, imbècil vés cap a casa que aquí ja no hi fas res, imbècil has d'anar a comprar...
