Monòleg de petites revolucions

Una nena em va dir, vols un xiclet? I li vaig dir, no gràcies, no en vull. I em va contestar, d'acord, però si en vols diga-ho, has de dir el que penses.

En aquell moment no volia el xiclet, i vaig dir el que pensava, però quantes vegades ens posem límits pel simple fet de pensar que si allò que realment diríem o faríem no es veu en bons ulls? En quin moment passes de ser un nen que diu i fa tot allò que pensa sense pensar en les conseqüències, a posar-te límits i preocupar-te més pel què diran enlloc del què vull?

Tampoc vull ser extremista ni frívola, no és que no fem ni diem el que pensem, bé, potser alguns ho fan més que d'altres, el que vull dir és que pensem massa, frenem els impulsos.

Què passaria si sempre actuéssim com nens? No seria tot més fàcil? Desapareixerien els rancors, les pors, seriem més o menys feliços, però almenys no tindríem l'interrogant de i si..?

M'agrada els dies que trenco la rutina, que dic no, no em ve de gust fer això perquè s'hagi de fer, perquè sempre s'ha fet així. Les petites revolucions del dia a dia et fan sentir viu, et veus com un nen capaç de fer allò que es proposi.

No podem fer-nos petits ni deixar de pensar, però sí que podem ser rebels, deixar-nos dur pels impulsos, i posar més color als llibres escrits amb blanc i negre.

I avui fa sol, aniré a patinar.