Julieta

A la Júlia sempre li havia agradat que li diguessin Julieta, li recordava les flors del jardí que feien olor a estiu, a aire lliure i a papallones de colors que corrien i volaven més que ella perquè encara que saltés no les podia agafar. Li deien Julieta perquè de petita era com de porcellana, tenien por de trencar-la fent-la gran amb el nom, era com si al cridar-la posessin cotó fluix a les paraules per dir-ho amb més delicadesa, com ella, petita i blanca com una nina d'aquelles que quan s'estiren tanquen els ulls encara que per dormir no es treguin mai les sabatetes de xarol. Pensava que devien tenir els peus molt delicats perquè sempre anaven amb les mateixes sabates, un dia va agafar-ne una i li va voler treure aquelles sabates lluentes per posar-li peücs, però les tenia tan fetes a mida que amb l'intent li van quedar als dits, i la Julieta es va posar a plorar amb totes les forces per la pena que li feia veure la nina trista, la mare li va dir que les nines no es posen tristes però que ja li faria unes sabates noves encara que no fossin tan lluentes perquè pogués tornar a obrir i tancar els ulls amb la mateixa delicadesa de sempre sense patir pel mal de peus.