I el van punxar

Era d’aquelles persones series, que no somriuen mai i sempre parlen de temes seriosos i avorrits perquè creuen que parlar d’altres coses és com si es comencessin a fer talls a la pell i tenen por que els surtin els budells i la sang pels forats i quedar-se buits per dins, per això ho tapen bé. Fins i tot tenen por d’esternudar perquè no els surti l’estómac per la boca. Somriuen però no amb totes les forces, fan una tensió als músculs per ensenyar les dents blanques, com qui obra la mà per agafar una cosa, les ensenyen i les amaguen per quedar bé, no perquè els cremi la felicitat i s’hagin d’expressar.

Ell era així però no ho sabia, com quan tens fred però no el sents fins que algú t’ho diu, ningú li havia dit. Escoltaven les seves xerrades avorrides i somreien per fora però per dins tenien ganes d’agafar un punxo i buidar, que ragés la sang a xorro i riure amb totes les forces, feia temps que tenien els músculs massa tensos.