Vull dir-te aquelles paraules que, quan les dius, et quedes mut. Mut perquè ja les sabies, i tant, et ressonen dia i nit dins del cap, però són tant sinceres que les amagues sota la pell perquè no s’oxidin amb el sol. I, quan les sents, és com si t’extirpessin la pell que les protegia, com quedar-se amb ossos que no saben caminar, quedar-se mut en dic jo. Serem sanguinaris, ens estirarem la pell a tires, a poc a poc, sense deixar-ne ni un repèl, i ens dutxarem amb els raigs de sol, ens ensabonarem bé els ossos i, després, potser tornem a parlar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada